No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

El dol i la depressió

No parlaré de la diferència entre la tristesa per un dol i la depressió. Tot i que hi ha gent que ho confon i seria convenient parlar-ne més sovint. Parlaré de com quan tens depressió se’t pren el teu dret a viure un dol com ho faria qualsevol, pressuposo, per la causa única, o simplement per la por de parlar amb tu, és a dir, l’evitació.

Recentment estic passant per un dol. Alguns el considerarien menor, perquè és per un animal. Qui té animals a casa i realment se’ls estima, sap de què parlo. Estic estable del meu trastorn i activa. Però la seva mort m’ha afectat, com a tothom. És dolorós i part de la vida, aquest procés.

Sé que moltes persones no entenen aquest amor per un animal. I no esperes mostres d’ànim. Però el dia de la seva mort, després de veure com s’apagava durant més de tres setmanes, vaig sentir la necessitat d’expressar el meu dolor i d’acomiadar-me d’ell. De manera que ho vaig publicar en una xarxa social de les moltes que tinc. No buscava missatges d’escalf, tot i que dues persones me’ls van dirigir. Des d’aquí, mercès! Els vaig respondre un simple gràcies, per no marejar-los, i vaig seguir el meu procés.

El meu home, que també sentia molt el traspàs de la nostra mascota, va fer el mateix. Ni tan sols ho havíem parlat. Ell va sentir la mateixa necessitat de dins el cor, i ho va fer. I em vaig alegrar per ell. És important donar espai a les emocions, fins i tot la tristesa, i comença a fer-ho. Sabedora, perquè no em va quedar més remei que aprendre la lliçó durant els darrers anys, de la importància de permetre’s plorar quan un ho necessita, vam passar el dia plorant a estones, rient de situacions divertides quan era viva, donant-nos suport per torns i també espais de temps per distreure una mica la ment i el dolor, per no quedar-nos-hi atrapats.

La meva sorpresa va ser saber després que a ell li havien tramès escalf o li havien donat ànims 16 persones, entre elles 3 familiars meus. Moltes d’aquestes persones no només m’han conegut personalment i saben que tinc diagnosticada la depressió, sinó que fins i tot hi he tingut una relació propera.

I llavors al meu dol s’hi va sumar un altre dolor: el de saber que no em volien dir res. Podia ser que se’n despistés algun, la diferència d’ús entre xarxes, que s’assumís que animar algú també inclou la parella tot i que t’hi dirigeixis en singular, etc. Encara que hi ha una causa més senzilla que explica aquesta diferència tan gran en el nombre de condols: la teva depressió. No estàs trist tant perquè has perdut un ésser que estimes, sinó perquè tens depressió i de tot en fas una muntanya. O potser perquè els fa por dir-te res, no fos cas que parlis del teu dolor, que ja se sap que si tens depressió dones la brasa i deprimeixes el personal...

Dels amics i coneguts, no tinc res a dir. Ells amb la seva consciència i la seva manca de sensibilitat. Des d’aquí sí que els vull donar les gràcies per donar el mateix escalf a una persona amb diagnòstic que a una persona sense aquest (ironia ON). No hi ha res com parlar amb una persona de forma normal perquè no se senti tan sola amb un dolor com és el del dol, que res té a veure amb estar deprimit o no.

D’aquestes persones ja sé què en puc esperar. No són tan amics ni tan respectuosos encara que en algun moment s’hagin autodefinit com a tals. La part de la meva família sí que cou més. Dels dos missatges que vaig rebre jo, un va ser d’un d’aquests tres familiars que van contactar amb el meu home. Per tant, no em poden dir que no es van assabentar. Ni tan sols van tenir el gest d’enviar-me un privat en saber-ho per la xarxa on ho va publicar ell. I es confirma allò que sempre et neguen a la cara, la manera com et discriminen a les trobades familiars, on qualsevol projecte del qual parlis tu és una dèria teva, una manera de distreure’s, perquè ets boja i no pots fer-hi res més, mentre els projectes que presenti qualsevol altre són debatuts, assessorats o fins i tot són objecte de crítiques per buscar la manera de millorar-los. A tu et responen amb frases del tipus “Molt bé, no?”, “Serà terapèutic” o un “Així et distreus”.

Jo continuo amb el meu dol.Tot i que estic segura que no cauré. No sóc la mateixa persona de fa 14 mesos. I ara que retorno al ritme d’activitat habitual, anirà passant més fàcil, tot i que aquest animal sempre serà al meu cor. No puc dir el mateix de la sensibilitat del meu entorn, amb el qual de moment tampoc perdré ni un sol minut a explicar-los això. No perquè no vulgui o no pogués ser beneficiós per a ells també. Sinó perquè ja no suporto les excuses ni les mentides a la cara que m’acostumen a donar. Veure la seva hipocresia i que em neguin el dret a parlar d’aquest tipus de situacions perquè no es repeteixin en un futur m’empipa, a més de que sovint no m’ha servit de res. Per poder parlar amb èxit de la discriminació que pateixes i rectificar-la, cal sensibilitat i escolta activa, que no sempre trobes en els altres. Hi ha persones amb qui és més fàcil que amb altres.

Si una cosa he après és que la meva tranquil·litat va primer. Si m’estresso o m’emprenyo en excés, això té un efecte directe sobre emocions com la tristesa. I he de vigilar sempre, és el meu taló d’Aquiles personal. Simplement vas aprenent que per als altres no ets la mateixa persona des que et donen un diagnòstic de trastorn mental. I empipar-se perquè et discriminen no t’ajuda a demostrar-los que són ells, sinó que contribueix a la idea que sents ira a causa de la depressió. Ja ho parlarem algun dia, quan s’acostumin a veure’m bé, perquè encara no estan avesats, amb calma, sense empipar-me. Cal parlar-ne, però des d’un estat de calma és molt més profitós i t’assegures no sortir-ne massa ferit si les persones que et discriminen no treuen profit de la conversa.

 

Andrea

Carregant, un moment, si us plau