No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Ni histèriques, ni silenciades: Martina

Socialment es considera que les dones amb trastorn mental no hauríem de ser mares, una doble dis-criminació, perquè podem ser bones mares també. Avui conec personalment molts bons pares i mares amb diagnòstic. El problema ve quan qui t’hauria d’ajudar a fer front a la maternitat, l’esguerra, impedint que siguis mare amb el seu estigma. M’estic referint a alguns professionals de la salut mental, que a mi no només em van impedir ser-ho, sinó que gairebé em van fer perdre la parella, l’única per-sona que m’ha acompanyat sense defallir durant gairebé 16 anys. Per això dono la cara. La meva parella i jo hem decidit que explicar la nostra experiència pot ajudar-ne d’altres.

Tot i que mai havia estat una dona que volgués ser mare, com que estàvem molt bé junts, vaig co-mençar a desitjar-ho. A mi em preocupava si podria transmetre el meu trastorn a un fill i si jo seria una bona mare. És l’autoestigma creat per les concepcions socials errònies que tots tenim.

Jo era atesa per un equip, que va parlar amb nosaltres. Que jo tingués un diagnòstic no volia dir que la meva descendència l’heretés. La teràpia psicològica em va ajudar a veure que podia ser bona mare i proporcionar l’afectivitat i el suport que necessitava una criatura. No estava sola, tenia una família i una parella, a més dels metges. Fins i tot, la meva preocupació pel seu futur benestar, a més de les típiques, era molt bon senyal. Molts pares ni es plantegen l’entorn emocional que li donaran al seu fill. Si aquest tenia problemes algun dia, jo li cercaria l’ajuda que necessités immediatament, perquè sabia com era d’important. El meu darrer punt de preocupació era si la medicació que prenia podria afectar el desenvolupament d’un fetus. En aquest cas, tampoc era preocupant. Tot i que prenia força medica-ció, la il·lusió i els canvis hormonals permeten reduir molt aquesta, i fins i tot treure-la temporalment en alguns casos, sense riscos greus. Resulta que és força més habitual del que es pensa. Únicament havia de tenir un seguiment més estret quan ocorregués, perquè no estava exempt de riscos, va dir-nos el psiquiatra. També havia d’estar pendent per avisar-los immediatament quan em quedés embarassada.

Però, tot i que ja no preníem mesures anticonceptives, aquesta criatura no arribava, a causa d’uns pro-blemes de fertilitat de parella. Vaig tenir un inici d’embaràs uns tres anys més tard, que vaig identificar precisament perquè em feia un test al més mínim senyal. Era responsable i conseqüent amb les indicacions dels metges. Em van fer una ecografia on es veia el petit grup de cèl·lules primerenques i durant tot un cap de setmana vam esperar si l’embaràs era evolutiu o no. No ho va ser. I ho vaig viure com un avortament. Va coincidir que, aleshores, ens vam haver de traslladar a una altra població. Allà tot va canviar amb els nous professionals.

Confiava plenament en els metges perquè em volia recuperar i tenir família, per això seguia les indicacions que em donaven. Quan vaig tornar a explicar que volia ser mare, la psiquiatra em va dir que millor esperéssim a baixar la medicació. D’entrada li vaig fer cas, però aviat vaig insistir-hi. Llavors va parlar-me de grups per a futures mares, per anar-me preparant. Però no m’incloïa. Jo anava traient el tema a teràpia, i el meu psicòleg em preguntava si esperava que tenir un fill em curaria la depressió. No, volia ser mare per donar-li a aquesta criatura un entorn que l’estimaria. Anava passat el temps. Quan amb uns 36 anys li vaig dir a la meva doctora que em quedaria embarassada sense dir-los res perquè no m’estaven ajudant, i que ja els tocaria reduir-me llavors la medicació, ella em va dir, recordo exactament el to: “Ni se t’acudeixi!”. El meu psicòleg em va arribar a dir que m’estava obsessionant. Curiosament, si t’acostes als 40, no tens un trastorn mental i et preocupa no quedar-te embarassada, llavors no és cap obsessió, és normal.

Amb tot aquest procés i les negatives dels metges, vaig empitjorar molt aquells anys, amb més intents de suïcidi. Als dubtes sobre la paternitat que pot tenir qualsevol persona, en el cas de la meva parella s’hi va afegir més por a causa del meu empitjorament, de les paraules dels metges i d’un entorn social i familiar que deia que millor que no fos mare. La meva necessitat, feta urgent pel pas dels anys i de l’embaràs no evolutiu, feia que anés traient el tema cada cop pitjor. I vam començar a tenir baralles terribles. Ell em volia protegir, volia que jo em trobés bé i em recuperés, jo era la seva prioritat perquè m’estima. Però les paraules i els “consells” dels meus metges pesaven massa. Fins que vam estar a punt de trencar, després de gairebé 13 anys de convivència.

La ingerència dels professionals de salut mental en la meva vida reproductiva m’ha suposat no tenir fills, i gairebé ens costa la parella. Si no m’haguessin discriminat no hauria empitjorat tant la nostra relació, i potser ara seríem pares. Afortunadament ara estem fent teràpia de parella. Potser no ho hem perdut tot.

Aquest 8 de març: Ni histèriques, ni silenciades!

Carregant, un moment, si us plau