No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Carta al meu trastorn

Estimat trastorn,

Quan em pregunten de què tinc por,

menteixo.

 

No et puc exposar dir les veritats sobre tu,

per por a que tornis a aparèixer com un monstre crescut.

Tu ets el meu càstig, el meu turment, el meu torturador.

Tu ets una petita veu dins el meu cap,

Dient-me coses tan dolentes que no les puc ni expressar,

per temor a oblidar qui sóc realment i convertir-me en tu.

 

Em dius que som una única persona, tu i jo.

Però jo no sóc tu.

Jo mai faria mal a un nen com tu has fet amb mi.

Jo mai li diria a una jove noia que no és estimada,

que és lletja, gorda, boja.

Jo mai li gravaria paraules tan horroroses en la seva pell,

com un tatuatge permanent.

 

No sé per què t’escolto quan em dius tot això.

No sé per què t’escolto quan em fas fer coses que no vull.

 

Però no tinc por d’això.

Tinc por de les ombres de la meva ment,

D’aquesta retorçada realitat en la que em fas viure.

 

I crido.

Crido perquè tot està en el meu cap.

Crido perquè no és real.

Crido perquè estàs pujant pel meu coll, robant-me la veu.

Crido perquè estàs destrossant tot el meu cos,

Molècula a molècula, fins que no quedi res més que pols.

 

Prou.

Ja en tinc prou.

Para.

No sóc tu.

Mai ho he sigut i mai ho seré.

Jo sóc més que això, sóc un cos i una ment:

una persona.

 

Ho superaré.

Tu només ets temporal.

No deixaré que em robis la meva vida,

Tal i com has fet durant els últims anys.

I sobreviuré.

I m’estimaré.

I no deixaré de lluitar.

 

Més forta que mai,

Aida

Carregant, un moment, si us plau