No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

La coerció, fonament de l’estigma en salut mental

L’altre dia uns vells amics, en saber que estava recuperat, van felicitar-me, tot alegrant-se benintencionadament perquè ja tingués controlada la meva mala salut mental. Hi ha una causa d’estigma que fonamenta els estereotips que la nostra societat té sobre la salut mental: la coerció.

Tots sabem, més o menys exactament, que les persones amb discapacitat psicosocial —això és, amb trastorns mentals severs, que són la raó de ser, sense menystenir altres problemes de salut mental, de l’atenció a la salut mental— hem estat —i encara ho som— objectes d’intervenció en lloc de subjectes de drets: encara avui se’ns ingressa involuntàriament, se’ns lliga als llits o se’ns tracta forçosament.

Jo mateix he conegut companys joveníssims reclosos contra la seva voluntat en una unitat psiquiàtrica, he vist com companys ja vells eren perseguits pels passadissos pels infermers per lligar-los a un llit o he hagut d’obrir la boca cada matí per mostrar que m’havia empassat una medicació sobre la qual els metges, malgrat els seus fortíssims i de vegades contraproduents efectes, mai no van informar-me per poder decidir si volia o no prendre-la, val a dir si preferia triar un tractament alternatiu al farmacològic, el qual, entre altres coses, t’anul·la quan la dosi és alta («dosis sola facit venenum») o et converteix en una persona depenent.

Aquesta cultura manicomial que encara persisteix en l’atenció a salut mental a tota Catalunya reforça els estereotips que tots tenim —o hem tingut— sobre les persones amb trastorns mentals, fins al punt que la coerció n’és el fonament. Malgrat això, no se sol tractar quan es consideren les causes actuals de l’estigma que patim les persones amb trastorns mentals, centrades, principalment, en el tractament sobre la salut mental que fan els mitjans o els productes audiovisuals, per exemple.

La coerció, però, és el fonament de l’estigma per raó de salut mental, no només darrerament, sinó també actualment: si la coerció és una pràctica sistemàtica existent encara avui i, per tant, socialment acceptada, com no n’existiran estereotips i prejudicis?

Combatre l’estigma en els mitjans de comunicació en què sovint s’associa, per exemple, la violència amb els trastorns mentals no és possible si no es lluita abans contra la coerció, que és la realitat que reforça els estereotips i els prejudicis o, més aviat, que és la realitat que demostra que aquestes idees i aquestes actituds envers les persones amb trastorns mentals són veritables i justificades.

En conseqüència, la lluita contra l’estigma i la discriminació per raó de salut mental ha de combatre decididament també la coerció, perquè la coerció, a més de vulnerar els nostres drets humans com a persones amb discapacitat psicosocial, és allò que sosté que hi hagi estigma.  

Carregant, un moment, si us plau