Sant Jordi 2019: Majareta, un retrat del trastorn bipolar en còmic

M'apropo al llibre 'Majareta' d'Ellen Forney (2012) i reconec que ho faig amb una certa recança; el meu pensament ja és anticipatori: què ens explicarà en forma de còmic sobre el seu trastorn bipolar i, per ende, sobre el trastorn bipolar en general?

Decideixo comprar-lo, m'endinso en la lectura i reconec que m'hi enganxo de seguida. Comença a entusiasmar-me, a estones vaig seguint el còmic, i en dos dies el tinc enllestit. Serà que jo estic igual d’hiperactiva que ella en la seva fase eufòrica? No, les meves hipomanies no contenen actituds tan arriscades. Em sento identificada quan explica la depressió: inactiva, feta un quadre i sentint-te un parrac com a persona, amb l'ànim per terra, embolcallada en la manta del llit al sofà... Ja ho he viscut això, jo! Ara, però, ja no; una certa estabilitat és la meva pauta general.

L'autora ho explica molt bé, fins i tot el llarg procés de proves que et fan fins a arribar a trobar una medicació més o menys encertada. La presa de consciència, aprendre a cuidar-se, les pors continuades com la por a perdre la creativitat, etc. Aquestes pors són les que duen la protagonista a investigar els artistes creatius, torturats també pel patiment del mateix trastorn bipolar: Miquel Àngel, Van Gogh, Eduard Munch, Sylvia Plath, Viginia Woolf... i molts més.

El seu plantejament crític sobre la genialitat i l'art es fa palès, però a la vegada li serveix de motor esperançador: saber que algunes figures claus del món de l'art han passat per aquest trastorn també li serveix per insuflar-se esperança. No sabem si aquestes figures eren més creatives en períodes de crisis o de certa estabilitat. Sigui com sigui el llegat és el que ens han deixat.

Es planteja moltes coses que jo també m'havia plantejat quan encara estava prenent consciència del meu trastorn. Una d’elles, amb la qual m’identifico positivament, és l'alliberament que experimenta quan ho explica als seus familiars, amics i coneguts. "Si no ho explico, sembla que estic amagant alguna cosa dolenta i això no és el cas", li diu a la seva psiquiatra, que li aconsella que així i tot es protegeixi.

Tan sols m'ha cridat l'atenció negativament una cosa: quan ho explica, utilitza molt el verb ser bipolar, en comptes del tenir. L'autora és dibuixant de còmics i moltes altres coses que no "ser bipolar". Després, no obstant, he caigut que en anglès el verb "to be" serveix tant per "ser" com "estar".

Així doncs, m'alegro molt d'haver-me apropat al llibre i el trastorn de Ellen Forney, un trastorn que jo també conec en carn pròpia. No us explico el final perquè us recomano el llibre.

Bon Sant Jordi i bona Salut Mental!