No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Dos anys donant la cara

Portem dos anys un grupet d'activistes anant a les facultats de Treball Social (UB) i Medicina (UAB) i ja són 28 xerrades on dues persones han narrat la seva historia de vida després d’escenificar amb els estudiants una situació de discriminació que poden viure en el seu futur professional. Són moltes les mostres de suport per part del professorat i els joves alumnes. Veus mirades de comprensió, reconeixement per l’esperit de superació demostrat i l’humor resultant.

Seguim les directrius d’Obertament en relació a aquestes xerrades de sensibilització, tant els activistes veterans com els novells fan equip i milloren les seves habilitats comunicatives. Cal remarcar que la facultat de Treball Social ens ofereix una suma lleugerament superior als 200 euros en compensació pel desplaçaments efectuats. Per la seva banda, la facultat de Medicina retorna els diners del transport. D’aquesta forma tan amistosa ens acomiadem cada curs i esperem que les dues continuïn comptant amb nosaltres en un futur.

Com un dels coordinadors d’aquest grup de voluntaris, et trobes que normalment ningú et ve a buscar per sumar-se a aquesta iniciativa. Ets més aviat tu el que et mous per anar engrescant gent quan la veus en acció en un altre àmbit o creus que té coses interessants per difondre. Alguns al final acaben dient que no per una certa por, algun compromís o un moment personal difícil. A vegades, m’ha tocat insistir una mica fins el sí o el no final, deixant que el company o la companya decideixi si està preparat, mai forçant res. Això sí, s’ha d’oferir tot el suport i informació necessaris per a que les coses vagin bé. És curiós veure a cada persona enfocar aquest repte. Alguns llegeixen en tot moment. Un company ha resumit la seva vida en fotos i textos curts. Un altre s’atreveix a dir als estudiants que li han de fer preguntes si volen saber coses de la seva vida, que s’ho han de guanyar. Entre el públic és normal que et facin saber que els trastorns mentals no són una cosa completament aliena a la seva vida, han sentit a parlar i sovint de ben a prop...

Malauradament, són poques les reunions i trobades entre nosaltres per preparar-nos. Abans, era Obertament qui ens citava diversos cops en un any. Es tracta d’una feina enllestida en dos mesos consecutius (març i abril) i tant hi ha persones que tenen temps lliure per sumar-se com qui només pot passar-se un dia. L’any passat unes protestes van impedir que a l’UAB anéssim dos dies i hem estat afortunats de col·laborar amb una professora que ha preparat una comunicació per a dos congressos, vivint l’experiència d’ajuntar activistes i estudiants en una mateixa aula.

La nostra conscienciació ens ha portat a intentar que les nostres intervencions no contribueixin a generar més estigma cap a nosaltres. A organitzar-nos cada cop millor. Cadascú diu la seva i no valen generalitzacions o missatges erronis. Podem identificar més o menys el nostre diagnòstic. El que compartim són records i vivències molts cops dolorosos que no volem que es repeteixin en les noves generacions. Que els que vinguin després nostre triguin menys a identificar la seva problemàtica i que l’entorn els hi ajudi. Que la paraula trastorn mental no provoqui pors a la societat. Quan algun com jo torna a la universitat s’adona que els nostres discursos esdevenen una gran lliçó de futur i que la vida ens ha fet bons mestres. Només cal algú que parli i uns quants més escoltin amb atenció per sentir que el món pot ser més just i sa.

Carregant, un moment, si us plau