No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Endavant, sempre endavant

No vull centrar-me en les discriminacions, que han estat bastantes. Em centraré en l’ajuda rebuda del meu gran amic “S”, el meu marit, la meva germana, el meu cunyat i els meus pares, i en l’àmbit mèdic a la meva primera psiquiatra.

Tot va començar el 2005 amb el primer brot psicòtic i amb el meu primer ingrés, al 2009, on vaig ser diagnosticada d’esquizofrènia. Aquesta paraula fa por a molts, ni jo mateixa m’ho creia, cosa bastant normal en aquesta malaltia (falta d’acceptació). Amb el temps i gràcies a la paciència de la gent que m’estimava i els meus propis esforços vaig acceptar que tenia aquest trastorn i que la medicació era necessària. Vaig aprendre a preguntar quan tenia ideacions si eren veritat o no i a demanar ajuda en comptes de tancar-me en mi mateixa i creure’m que les idees eren reals. Ara, si hi ha alguna temporada que tinc idees equivocades m’és més fàcil identificar-les i no fer-ne cas.

Molts pensen que som perillosos per a la societat, psicòtics, agressius o fins i tot assassins, d’altres pensen que les persones que conviuen amb l’esquizofrènia acostumem a ser bastant intel·ligents. Res d’això és cert, tampoc lo últim. N’hi ha que tenen o tenim degeneració cognitiva al llarg del temps, però això li passa a tothom, tots ens fem vells. La veritat és que dins d’aquest trastorn hi caven moltes variacions, jo no escolto veus, només associo coses o converses a idees irreals o penso que estan parlant de mi.

Vaig tenir el meu primer brot l’any 2005, aquell any estudiava a la universitat i no m’anava bé. Vaig canviar d’universitat 2 cops, sense en sortir-me’n del tot.

Finalment, vaig acabar fent un cicle formatiu i posteriorment la carrera d’enginyeria informàtica de forma online, treballant, alguns mesos, en feines relacionades amb la meva formació. En acabar la carrera em vaig enfonsar per falta d’objectius i per la manca d’adaptació a una feina en la que em van contractar.

Així doncs, vaig passar un any d’ingressos hospitalaris molt durs, en els quals el meu actual marit va ser sempre al meu costat, cosa que li he d’agrair, així com els meus pares i germana.

Finalment, em van diagnosticar un trastorn de l’espectre autista lleu amb comorbiditat amb l’esquizofrènia paranoide (és a dir, tenia com una mica de les dues coses). Això va fer als psiquiatres replantejar-se la teràpia i la medicació, i van aconseguir, després de molts intents i proves, estabilitzar-me. Un cop estabilitzada vam voler casar-nos el meu marit i jo. Com l’excés de persones i ser el centre de atenció no em va bé, vam fer una boda íntima, cosa que crec que la meva família va entendre.

La veritat és que hi ha gent que no pot entendre que una situació com és una boda, que ha de ser feliç, pugui ser un factor estressant. Em passa el mateix amb els viatges. No m’agrada viatjar, cosa que tothom veu molt estrany, també per por a posar-me malament en un país estranger. Prefereixo estar davant del ordinador o a dins a casa.

Pel que fa al món laboral, la part que més costa normalment és explicar els buits en el currículum (a causa dels ingressos). Així que vaig decidir fer-me autònoma i ser la meva pròpia jefa, amb l’ajuda dels meus pares i el meu marit.

Així doncs, m’agradaria donar les gràcies a totes aquelles persones que m’han ajudat des del 2005 fins avui dia, a trobar un bon home com a marit, una feina i sobretot estabilitat emocional que es tradueix en dos anys sense cap ingrés.

Tinc una vida amb certes dificultats però he de dir que em sento afortunada en comparació amb la noia del 2005, només espero no tornar mai a empitjorar i mantenir-me estable.

Saeki

Carregant, un moment, si us plau