No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Suïcidi, podem parlar sense jutjar?

Múltiples causes en poden fer perdre l’esperança en algun moment de la vida. Aconseguir demanar ajuda, ser escoltada, compresa i tenir paciència en construir mica en mica un camí acompanyada de gent que no et jutja com a feble o covard, que no t’acusa de voler-los fer patir, ajuda a que puguis tornar a confiar en tu mateixa.

Qui m’hauria de dir fa onze anys que ara fruiria gustosament de la vida amb entusiasme i plena d’il·lusió? I es que fa onze anys estava en el pou, un infern al que no vull tornar i on jo vivia angoixada, ansiosa i sense poder dormir. A voltes ideava com descansar per sempre i així desempallegar-me del sofriment que m’acompanyava.

La de coses que m’hagués perdut si aquella ideació l’hagués materialitzat amb contundència final... Què em va ajudar en aquells moments? Què va fer retornar l’esperança?

Vaig demanar ajuda amb penes i treballs; costa tant demanar ajuda!

Però al final, qui t’ofereix la mà t’aporta aquella espurna de credibilitat en el present i després ets tu que has d’elaborar el futur.

La de coses que m’hauria perdut: els somriures i triomfs dels fills, l’arribada de noves coneixences, amistats que han vingut a donar i demanar ajuda, la retrobada amb la meva essència de persona valenta i resilient. La certesa en que la recuperació sí és possible.

En definitiva, la descoberta de nous camins per elaborar aquest present que ara m’acompanya i em fa sentir bé.

Rosa Rubio

Carregant, un moment, si us plau