Microdiscriminacions

"Sumamos así otro peso, la culpa. Una de las grandes consecuencias del estigma. "

"Les infermeres no m'acabaven de creure perquè en teoria ningú podia passar pel control de seguretat fora de l'horari de visites..."

"M'arrencava les celles, pestanyes i cabells. La meva mare em va portar al metge de capçalera i, com a solució, li va dir que em rapés al zero tot. Cabell, pestanyes i celles."

"Deja de tratarme como aquella niña asustadiza y temblorosa que no paraba de vivir un ingreso tras otro ingreso."

"I es confirma allò que sempre et neguen a la cara, la manera com et discriminen a les trobades familiars, on qualsevol projecte del qual parlis tu és una dèria teva.  A tu et responen amb frases del tipus “Molt bé, no?”, “Serà terapèutic” o un “Així et distreus”."

"Quan no tens gaires relacions d'amistat perquè les persones fugen de tu com a conseqüència del teu trastorn mental, acabes perdonant i justificant-ho tot."

"És tan alt el punt d’incomprensió general sobre aquesta malaltia, que vaig anar al metge de capçalera per demanar-li ajuda i la seva resposta va ser: “i perquè no et pots aixecar? si tens dues cames!”"

"Sé que, si me haces falta, allí estarás, pero debes entender que tanta protección me ahoga, acaba por ponerme la soga al cuello."

"I tothom es creu amb el dret de donar-te consells de psicologia barata perquè tiris endavant. I tant de bo fos tan fàcil que t'ajudessin, però no ho és. Una depressió és quelcom molt més complicat."

"El que més em dol és que es parli d'una cosa que no s'ha viscut i que es doni per suposat que la gent que tenim aquesta depressió no sortim d'ella perquè no volem, perquè no ens hi esforcem."

"També et diuen que t’esforcis més, i tu penses: “Porto 25 anys esforçant-me, encara no m’esforço prou?”. Convisc amb un trastorn que s’anomena depressió, i el fet que confonguin aquesta depressió amb mi, amb la Martina, fa que em senti discriminada, i és el que em provoca culpa i dolor."

"El primer cop que jo vaig anar al metge per temes de salut mental, el que em va dir la metgessa va ser: "Tenes 16 anys, l'escola et va bé, tens gent que t'estima... no hauries d'estar així". I aquí es va acabar la consulta."

"L'estigma que hi ha sobre el món de la depressió, i fins i tot l'autoestigma que jo m'imposava, aquesta vergonya que jo sentia, van fer que el meu procés de recuperació fos molt més llarg del que podria haver sigut si jo, lliurement, m'hagués sentit capaç d'explicar pel que estava passant."

"Hoy, 10 años después y a toro pasado, veo que el problema no era ni yo, ni mis amigos ni mi familia. El problema era el estigma, las ideas y los estereotipos que se han creado en la sociedad alrededor de la depresión."

"Fui a un centro de salud mental, atravesando un episodio de depresión mayor. Me encontré un cartel con consejos de autoayuda que decía “Sé positivo”. Claro, como si encontrarse mal dependiera de uno mismo, ¿no?"

"L'altre dia li vaig comentar el que em passava a una companya i em va comentar que ella creia que abans de poder accedir a treballar a una escola de mestra i/o educadora tots hauríem de pasar un examen psicològic."

"Jo no estic incapacitada per treballar per voluntat pròpia, és més, rebre la incapacitació va ser un dur tràngol per mi."

"Ja no tinc amigues. No rebo trucades d'elles per quedar. Seré un bitxet raro per tenir TAB? Abans de ser diagnosticada anàvem a tot arreu. I ara... què ha passat?"

"Perquè ja és prou dur el camí a la millora o la recuperació com per haver d’afegir la vergonya. Vergonya a un estat natural. Vergonya d’una cosa que no hem escollit."

"Després de 8 mesos de baixa per depressió em van canviar de departament. Abans de la baixa havia fet una feina de força responsabilitat. Al tornar em van relegar a una feina mecànica i monòtona a l’ordinador. Els caps em tractaven com si no sabés res i els companys m’ignoraven."