La meva experiència

Personalment, sempre m’ha interessat el camp social. Imagino que és  perquè durant la meva infància i adolescència vaig tenir moltes dificultats a nivell emocional en l’àmbit familiar, escolar i social.

Com segurament us podeu imaginar, durant la meva joventut, era incapaç d’expressar els meus sentiments, i tenia la sensació que sempre em culpabilitzaven del que passava. La por em paralitzava, i la meva autoestima, identitat i comportament es van ressentir, convertint-me en una persona negativa i depressiva.

Jo sempre vaig voler tenir una família “normal”, sentint-me cuidada i estimada, dins d’un ambient equilibrat i càlid.

Crec que d’aquí van venir les inquietuds per ajudar a les persones més desfavorides, ja siguin infants, adolescents, adults o gent gran, fora de l’àmbit escolar. És a dir, volia conèixer tots els contextos per poder treballar en l’àmbit sanitari (com a metge, psiquiatra, infermera...), social (educadora social, treballadora familiar, treballadora social) o educatiu (mestre d’educació especial...).

Volia ajudar a tothom que es pogués sentir com jo: sol, poc estimat, abandonat... Ja que tothom es mereix, almenys, una segona oportunitat.

Vaig aconseguir acabar amb èxit els estudis (sóc educadora social, psicopedagoga i professora de llengua estrangera), arribant a ser màster en Educació Especial per la Universitat Ramón Llull. I això sense saber del cert “què em passava”.

Però alguna cosa passava, i com que jo ho percebia, vaig fer meva la dita de que per poder ajudar als altres t’has de conèixer a tu primer.

Arran, precisament, del màster en Educació Especial vaig conèixer a uns professionals als que vaig demanar ajuda, suport i consell. I, així, vaig ser diagnosticada “oficialment” amb Síndrome d’Asperger als 40 anys.

Va haver-hi un moment de crisi, però alhora, tot allò que vaig estudiar (teoria) va començar a tenir sentit.

Així, reconec que jo ja no puc parlar de “persones amb Asperger” només des de la teoria.

Us puc assegurar que costa MOLTÍSSIM haver de passar de la tercera persona del plural (ells) a la primera del singular (jo). Però, evidentment, no tot ha de ser negatiu.

De fet, considero que l’empatia amb persones “com jo” és un sentit que tinc molt desenvolupat, especialment si les tracto de forma individual. Puc percebre i actuar anticipant-me per tal d’evitar o suavitzar certs comportaments. Així mateix, sóc capaç d’enfocar els problemes de formes diferents a les habituals i, segurament per ser com sóc, tinc una ENORME capacitat de treball.

En conclusió, tot i ser “aspie”, sempre he desitjat que les persones del meu voltant estiguin bé (cosa que, equivocadament, em feia pensar que el meu estat d’ànim o les meves emocions eren irrellevants). El ser mare (i esposa) m’ha fet adonar-me que si jo no estic bé, qui m’envolta tampoc ho està.

Aquest és un canvi de perspectiva molt important, al ser de negatiu a positiu. És, doncs, un autèntic replantejament, una adaptació, que esdevé un gran projecte vital.

Tornant a la professió, la meva experiència més recurrent és que quan li dic a la gent que tinc autisme, em veuen com si no fos capaç de fer res i em converteixo en un problema (i em sento inferior, menyspreada i desplaçada, de vegades, fins i tot, físicament). Quan no ho he dit, he tingut la sensació de no poder expressar-me ni mostrar-me tal com sóc (ni “negativament” ni positivament), cosa que, us puc assegurar, provoca ansietat.

Penseu per un moment... com veuríeu treballar AMB un autista? Creieu que l’equip es beneficiaria d’aquesta experiència?

Raquel Montllor