La realitat és àcida

Potser perquè sóc dona, potser perquè sóc d'esperit progressista, potser perquè tinc un problema de salut mental... Sincerament no ho sé. A vegades, les persones més properes, com la família, són les que colpegen amb força l'autoestima d'aquell/a que s'esforça per en sortir-se’n endavant. L'arma d'aquest cop és la ignorància. Així és. Us explicaré un petit episodi que em va succeir quan anava passejant al carrer amb una persona molt propera a mi.

La meva malaltia mental ha originat “pauses” en la meva vida, la qual cosa ha fet que no hagi seguit un camí lineal i recte com la majoria sinó amb tirabuixons i espirals, com una muntanya russa. No obstant això, també m'ha fet més forta i realista amb les situacions actuals que em rodegen. L'acceptació és un gran pas.
Retornant a la petita història, fa pocs anys vaig patir una experiència discriminatòria que em va fer sentir petita, minúscula i insignificant per unes hores. Com us sentirieu si us diguessin que no creuen en les vostres capacitats pel fet de tenir una malaltia? I només dic “malaltia” a seques.

Jo tenia moltes ganes de reprendre els estudis i d'empoderar-me com a persona. Havia passat uns anys durs arran del meu problema de salut mental i desitjava recuperar les il·lusions per al meu futur. Vaig decidir llençar-me a la piscina i estudiar les proves d'accés per a la universitat i estudiar la carrera que jo sempre anhelava.

Quan li vaig comunicar al meu pare del meu propòsit em va contestar: "Estudiar? Com? I tu estàs capacitada per estudiar amb la teva malaltia? El teu cap pot?" Les paraules que descriuen de com em sentia després d'aquella resposta són: burra, tonta, incompetent, curta, no capacitada, fracassada, etc. Plaffff! Em vaig sentir com un castell de sorra trepitjat per un dinosaure. No existia la mala intenció però sí la desconeixença en tots els sentits i aquell “no saber” va minvar la meva llum per uns instants. Jo només necessitava que em digués: “Endavant filla. Ho vals”. Evidentment vaig sentir-me molt dolguda i enrabiada però vaig comprendre que allò era fruit d'una manca d'informació i de sensibilització sobre els trastorns mentals.

En l'actualitat estic cursant el tercer curs de Treball Social i em sento persistent. El meu caràcter i les persones que confien amb mi, com per exemple la meva xicota, són els pilars que m'ajuden cada dia a escalar la muntanya. He après a confiar en mi a pesar dels estigmes que encara té la societat referent a les persones amb problemàtiques mentals i que no som pitjors ni millors que ningú.