Ho té tot: una imatge dels treballadors de la salut mental obsoleta (la Carmen Maura s’ha escapat de “Alguien voló sobre el nido del cuco”?), una imatge de la gent amb trastorn passada de voltes (mirant cap al cel y amb cares al·lucinades), mostra contenció mecànica, mostra insults cap als pacients (quan la enfermera els diu “chalaítos”), mostra estigma constant en el seu vocabulari i en l’escenari (manicomis al 2017?), barreja temes socials (el tema dels turistes i les banderes) amb salut mental (cosa que estem farts de veure als informatius i a la tv), parla sobre que les emocions s’han de “controlar” perquè ens trastoquen (les emocions no són patològiques)... Està clar que a nivell audiovisual està molt ben fet, però busca sensacionalisme. I el que és pitjor: busca emocionar utilitzant l’estigma en salut mental. Ens queda molt per treballar.
Laura
Cargando, un momento, por favor