El dia mundial de l'autisme

Avui uns quants companys m’han felicitat pel dia de l'autisme i jo em pregunto: l'autisme és motiu de celebració? Jo crec que no hauria de ser-ho, almenys mentre no s’eradiqui l'estigma i la discriminació que encara hi ha a la societat vers els qui patim aquest trastorn.

També em pregunto: només el 2 d'abril és el dia de la conscienciació? Hauria de ser tot l'any, els 365 dies, encara en queda molta feina per fer. Si només conscienciem un dia a l'any, quants anys trigarem a assolir la conscienciació absoluta de la resta de la societat que no té TEA?

No, a ningú li regalaria el TEA, l'Asperger. Es passa malament, molt malament, sobretot si et diagnostiquen aquest trastorn tant tard com a mi: als 33 anys. Ara entenc moltes coses que em passaven a l'escola, de petita: sempre estava sola al pati, convidava a casa a amigues i sempre tenien alguna excusa o altra per no venir, per no jugar amb mi. I jo estava molt trista... 

També entenc perquè no suporto els sorolls, les multituds, els llums estridents. Perquè odio els petards i sobretot els trabucaires, perquè quan em compro una peça de roba de seguida arranco les etiquetes perquè no suporto ni un segon que em toquin a la pell. Tot això i més em passa perquè tinc autisme, perquè tinc síndrome d'Asperger.

Costa molt acceptar la realitat, ningú te n'ensenya, et donen el diagnòstic i apa! apanya-te-les com puguis. Acceptar que tens un trastorn és feina teva, saps que molt sovint seràs objecte de la incomprensió de qui t’envolta, que pots patir buylling, excepte de qui té el mateix trastorn que tu, on t’acabes refugiant al 100%.

Però si he d'agrair alguna cosa, és la infinitat de persones maques que gràcies a l'Asperger i a l’autisme han aparegut a la meva vida: Raquel, Ana, Ricard, Bernat, Leyre, Mariona, Francesc, Marta, Esther... Persones a les que m’estimo molt i han sigut el meu suport i la meva força en els pitjors moments.