No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

“M’he vist capaç de fer coses que pensava que no faria mai”

El passat dissabte va finalitzar la formació de portaveus i, amb ella, tot una etapa de formacions que hem anat realitzant a Obertament en relació a l’activisme. Al juny va arribar el HOP (Honest, Open, Proud), al setembre la formació inicial d’activistes i al octubre/novembre, la formació de portaveus. Per veure com han viscut aquestes formacions les seves protagonistes, entrevistem la Magda i la Montse, dues activistes que es van posar en contacte amb Obertament a través de la primera formació i que tot just ara han esdevingut portaveus antiestigma.

La Montse té 26 anys i treballa a una agència de comunicació. Va estudiar periodisme i humanitats i també ha realitzat una màster en creació literària. Li agrada molt escriure, les activitats culturals de tot tipus, ballar i, com no, sortir amb els amics.

La Magda és mestra a una escola bressol i mare d’una noia de 17 anys. Li encanta la música i els infants, ens explica que va ser monitora d’espai durant molts anys i que creu que la vocació li ve d’aquí. No para ni un segon a casa, l’interessa molt la musicoteràpia, ara està aprenent a tocar l’ukelele i també toca la gralla als gegants de Sagrada Família.

Totes dues arriben de les seves respectives feines a l’oficina d’Obertament, on comencem a xerrar sobre les seves experiències.

  • Què és el que us va impulsar a fer el HOP?

Montse: Vaig començar a veure al facebook la rodoneta groga típica d’Obertament, amb testimonis d’activistes. Em sortia moltíssim i m’agradaven molt aquestes frases perquè em sentia sempre identificada. Un dia em vaig posar en contacte amb l’entitat per veure si podia participar d’alguna manera. Arran aquest primer contacte em va arribar la convocatòria al HOP. Al principi, ho vaig fer més que res per conèixer gent, no em plantejava res més. Estava a una època una mica difícil i em va anar molt bé perquè vam fer un treball interior, no tant orientat a activisme.

Magda: En el meu cas vaig rebre la informació al correu. Ja feia un temps que tenia vincle amb l’entitat perquè vaig participar al llibre d’Estigma amb un escrit. Em passa que quan veig una formació de seguida em llenço i en aquest cas era una temàtica que m’interessava, tenia disponibilitat per fer-la, la ubicació m’anava bé i feia temps que tenia ganes de fer coses amb Obertament. Així que vaig pensar que si es presentava tan fàcil ho havia de fer. Comparteixo amb la Montse les ganes de conèixer gent també. Jo tenia molt d’autoestigma. A vegades tu mateixa t’etiquetes i tens por a parlar sobre el que et passa. A les formacions he tingut l´oportunitat de conèixer companys/es amb qui compartir aquestes vivències.

  • Després del HOP veu prendre la decisió de seguir amb la formació d’activisme. Per què?

Les dues: No vam tenir cap dubte. Per a nosaltres era com seguir formant-nos en aquest àmbit.

Montse: El HOP em va ajudar molt i em va fer l’empenteta per seguir després amb la formació d’activista. Vaig descobrir que tenia més autoestigma del que em pensava. Sempre havia posat el focus fora, com si la discriminació i l’estigma vingués sempre dels altres i a mi no m’afectés o ja ho tingués superat. Però no, vaig veure que hi havia moltes coses de les que m’havien dit que me les havia cregut i me les segueixo creient.

Magda: En el meu cas va ser un tema bastant personal. Quan vaig estar ingressada només em van deixar veure a la meva filla d’1 any un cop en dos mesos, i perquè la meva parella i mare van insistir moltíssim. Ara penso que tot això ja ho he passat, jo ho he patit, però no vull que li torni a passar a una altra dona. Aquesta és la meva motivació. Ja tenim prou problemes com a dones a la societat, si a sobre ets dona amb trastorn mental ja és l'òstia!

Montse: Jo sempre havia volgut ser activista, però no m’atrevia. Sempre he sigut molt tancada, escrivia les meves coses però a casa, sense ensenyar-li a ningú. Al HOP vaig veure que podia obrir-me i implicar-me més. Em va servir per veure que sí que ho podia fer, sense posar-me pressió, al meu ritme.

  • De quina manera s’ha materialitzat l’estigma a la vostra vida?

Montse: De petita em van fer bullying, com a molta gent suposo, i m’ha afectat molt això. A
partir d’aquí, un dels problemes més grans que tinc és l’ansietat social. No sé si m’han discriminat, però la societat no m’ha ajudat, això segur. En lloc de posar-m’ho fàcil, m’han tractat com la que no parla en grups grans, com si fos tonta, i així et van aïllant cada cop més.

Magda: Tinc por que alguna família que se´n assabenti del meu transtorn , es mostri desconfiada a deixar el seu fill amb mí. Fins ara, amb la quantitat d´anys que fa que treballo com a educadora ,la resposta de les famílies ha sigut sempre molt positiva, em quedo amb això.

  • De les tres formacions que heu fet, amb quin moment o aprenentatge us quedeu?

Magda: A mi em va impactar molt una dinàmica que vam fer en què ens posaven una frase i haviem de col·locar-nos en l’espai segons estiguéssim més o menys d’acord. La frase era “el meu trastorn és el meu enemic”.

Montse: Sí, va ser molt curiós perquè hi havia gent que tenia pensaments totalment diferents i d’altres que anaven canviant d’espai a mesura que s’anava parlant. Van començar a sortir moltes coses: les pors que tenim totes, problemes per trobar feina...

Magda: Primer em vaig col.locar a la posició espacial del NO. I després em vaig anar movent molt en l’espai, perquè a mesura que anava escoltant diferents opinions també empatitzava amb elles. Però malgrat tot, em vaig reafirmar més en la idea que soc molt més que el meu trastorn, gràcies també al que dèien les companyes.

Montse: També em quedo amb la visita de la Niobe, una activista que participa a obertament des de fa temps, perquè em va tranquil·litzar molt. Jo no em veia capaç de ser activista, de sortir als mitjans i exposar-me tant, i la Niobe ens va explicar que ella també va començar així, que al principi també estava més tancada i que de mica en mica es va anar obrint. Va ser una aportació molt necessària. La formació de portaveus també m’ha agradat molt, però perquè vinc del món del periodisme i la comunicació i té molt a veure amb la meva feina.

  • Heu experimentat algun canvi des d’abans de fer el HOP fins ara?

Les dues: Sí, totalment.

Magda: Ho resumeixo tot en apoderament, que és la paraula que està de moda, però és així.

Montse: M’he vist capaç de fer coses que pensava que no faria mai. Sembla una tonteria però per a mi no ho va ser. Al HOP vaig parlar davant de tothom dos o tres cops. Potser feia 20 anys que no passava. Per a mi això va ser una passada, una adrenalina que no sabia ni que existia. Em vaig sentir còmoda per fer-ho.

  • Quin missatge li donaríeu a algú que està dubtant si fer-se activista?

Magda: Li diria que val molt la pena, però que és també molt personal. És un procés, qui vulgui ser activista ha de decidir-ho i estar segur també. Des del meu punt de vista, m’ha enriquit moltíssim.

  • Voleu afegir alguna cosa més?

Montse: A mi m’agradaria dir que s’ha de fer activisme en tots els àmbits de la vida, en el dia a dia, en les petites coses també es poden fer canvis. L’altre dia, per exemple, vaig anar a una entrevista a un mitjà de comunicació que estigmatitza bastant la salut mental en els seus titulars. Durant l’entrevista vaig dir que no em semblava bé i que jo per aquí no passaria. Crec que aquestes petites coses també són necessàries.

Cargando, un momento, por favor