No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Entrevista a Ariadna Peya de Les Impuxibles

Ariadna Peya: “Apostem per fer servir els nostres privilegis com a altaveu i lluitar contra l’estigma”

 

Dijous, 04 d’abril de 2019, Sala Beckett (Barcelona)

SUITE TOC NÚM. 6 de la companyia Les Impuxibles és una peça teatral que fusiona text, música, dansa i audiovisuals seguint el relat en primera persona de dues germanes que han conviscut de prop amb el patiment mental. L’espectacle, que estarà a la sala Becket fins al 14 d’abril, fa una reflexió profunda sobre el significat de les etiquetes diagnòstiques en una societat que els sembla de tot, menys un lloc saludable on poder viure amb certa pau mental.

Les germanes Peya es despullen amb admirable valentia davant d’un públic que assisteix al privilegi de compartir un espai tan íntim com és a la pròpia experiència amb la salut mental i com s’articulen les relacions familiars al voltant d’aquesta.

Clara Peya és directora, pianista i compositora. Durant l'obra, ens fa còmplices de com el piano li ha permès neutralitzar les seves obsessions i el pes dels seus pensaments. I de com n’ha esdevingut virtuosa permetent-li canalitzar tot un món interior ple de contrastos i matisos expressats amb delicadesa i determinació.

Obertament entrevista Ariadna Peya, directora, ballarina i coreògrafa. Amb uns moviments enèrgics i explosius l’Ariadna també s’obre en canal deixant brollar les seves emocions i és a través de l’expressió corporal que descobrim els neguits de la qui acompanya, de la qui sent un pes a les espatlles i pot arribar a trobar-se eclipsada per tot l’espai que ocupa el patiment d’algú proper a qui estimes tant.

Regalant-nos la seva visió de tot plegat ens obre la porta del camerino de Les Impuxibles:

Com us agrada referir-vos al trastorn mental? A Obertament som molt conscients que els matisos del llenguatge són importants. Ho heu tingut present a l’hora d’idear l’obra?
Sí, de fet va ser el primer que vam posar sobre la taula [quan preparàvem Suite TOC núm. 6]: de quina manera en parlaríem i amb quines paraules ho anomenaríem, perquè són molt importants. Vam decidir que no volíem parlar-ne amb termes com “malaltia” perquè ens vam adonar que ”malaltia” tenia més a veure amb el dolor que no pas amb la salut, així que vam canviar-ho per “patiment”. La paraula “trastorn” tampoc ens feia el pes perquè de cop i volta és com si hi hagués alguna cosa que no funciona o que no està bé. Des de llavors vam decidir que li diríem “patiment” i que parlaríem de “grau de dolor”. Nosaltres parlem de “patiment excessiu” perquè clar, de patir, patim totes. Així que vam decidir referir-nos-hi amb aquest concepte.

Quins conflictes, dubtes o dilemes ètics heu resolt (o no) en aquest procés creatiu en relació a la salut mental o concretament amb l’estigma en salut mental?
Ha estat un procés molt intens i hem entrat molt i molt profundament en el tema així que hem anat desencallant mil coses, vull dir que no sabria com començar. Sí que és veritat que hem obert més preguntes que no pas resolt dubtes: o sigui, se’ns han plantejat més preguntes que respostes hem trobat. Per exemple, saber “on està el límit del patiment” o bé “en quin moment apareix un diagnòstic i en quin no?” Crec que la línia que ho separa és molt fluïda i que un diagnòstic no defineix una persona. Una persona no és un diagnòstic, el diagnòstic és una part més d’aquesta persona. Vull dir que la Clara no és TOC: ella és moltes altres coses abans de TOC. El que passa és que el TOC és una part d’ella que segurament li aporta una sèrie de riqueses i dificultats, però no la defineix com a persona.

Què és per tu l’estigma en salut mental? Com l’has viscut?
El que crec que està més relacionat amb l’estigma és el silenci. Inclús entre nosaltres, fins que vam decidir parlar d’això nosaltres no en parlàvem ... No és una cosa que es digui obertament. La gent no parla dels seus diagnòstics, ni de les seves teràpies, ni de res que tingui a veure amb tot això. Personalment, penso que és aquest silenci el que reforça l’estigma.

I ara en parleu?
Sí, entre nosaltres, obertament. Ara bé, amb la resta anem amb cura, perquè vulguis que no els mitjans de comunicació, per exemple, han anat tots a buscar el sensacionalisme i el fet que la Clara tingui TOC és el primer que surt als titulars. Hem après que es tracta de parlar-ne obertament però en entorns de seguretat o bé a l’escenari. L’altaveu dels mitjans és important perquè permet que cada vegada més es vagi normalitzant, però sent conscients del perill que pot implicar.

Et volia preguntar també sobre la relació de germanes que també és el que tracteu a l’obra. Tu creus que aquest estigma pot operar també en la relació familiar?
Sí, nosaltres hem notat com hem anat fent un camí, aprenent de mica en mica. De fet, encara seguim aprenent. Independentment dels psiquiatres als quals hagi pogut anar la Clara, nosaltres fa molts anys que fem teràpia. Tenim una relació molt estreta i més enllà del diagnòstic, la Clara i jo som les més amigues: som inseparables. A més, també treballem juntes en un projecte professional, així que constantment estem treballant la nostra relació per a que estigui sempre sana i per que vagi creixent de manera saludable.

Què podries dir que has après de la Clara?
N’aprenc cada dia, però destacaria que és molt valenta. La Clara és una persona molt valenta i molt, molt bona.

Ara que heu començat a ser mediàtiques, quin paper creus que poden tenir les persones que tenen un cert altaveu en el món de la cultura o de l’esport o d’altres camps en la lluita contra l’estigma?
Per nosaltres, el fet de fer servir els nostres privilegis com a altaveu és una aposta tant de la companyia [Les Impuxibles] com de vida. Creiem que cal fer-nos responsables d’aquests privilegis: hem tingut tota la sort del món de poder comptar amb totes les facilitats per dedicar-nos al que ens agrada. Tenint aquest altaveu, l’únic que podem fer és aprofitar-lo, perquè és la nostra responsabilitat.

En el vostre àmbit més proper, quins avantatges i inconvenients creus que pot tenir exposar públicament una experiència tan íntima?
Penso que tenim la gran sort de tenir una molt bona xarxa. I l’única repercussió que pot tenir és que ens coneguin una mica millor o que puguem tenir una conversa més, però en cap cas ens donarien l’esquena.

Sabem que alguns del activistes vincuats a la lluita contra l’estigma van venir al col·loqui post-funció. Hi va haver alguna cosa que et sorprengués del fet de poder xerrar amb gent que compartís algunes experiències?
Inicialment destaco que és el col·loqui en què hem tingut més gent de tots els que hem fet, que són molts. Es va quedar pràcticament tota la platea i inclús vaig pensar “Ostres no els deuen haver deixat sortir!” (riu) “Hem anat molt ràpid i no els deu haver donat temps de marxar!”. Em va sorprendre molt. Deuria generar molt interès i la gent deuria tenir necessitat de parlar! El col·loqui va anar sobre salut mental i hi havia en Xavi Cela que és el nostre assessor, i ell com a expert va estar parlant tant sobre la relació entre temes de l’obra i la salut mental així com de la salut mental en sí. Vam acabar parlant més del contingut que no pas de la forma, diguéssim, encara que també vam tractar coses com el procés de creació. En general va anar molt bé i la gent va participar també. De fet, un noi ens va demanar sobre com havien reaccionat els espectadors de l’obra i si algú amb diagnòstic se’ns havia acostat per fer-nos algun comentari. Ens passa que després de cada funció diverses persones s’acosten a la Clara per dir-li que tenen algun diagnòstic i a mi a dir-me que són persones que acompanyen a gent amb diagnòstic. I vaig dir “ostres, és que el que passa és que el problema és que hi ha tant de silenci que el que no sabeu és que en aquesta platea hi haurà deu persones amb diagnòstic, i ningú ho diu!”.

Quin missatge donaries a totes aquestes persones que viuen en silenci un diagnòstic de salut mental?
Tampoc els puc dir que s’atreveixin a dir-ho si no en tenen ganes, però és cert que tu ets la primera persona que pots acceptar-ho i mirar les teves pors de cara. Llavors, si tu ets el primer que t’atreveixes a fer-ho, compartir-ho és el següent pas.

I quin missatge donaries a les que han decidit dir-ho públicament i fan activisme portant aquesta experiència a tot arreu?
Jo crec que el que estan fent és molt necessari, les admiro i les animo absolutament. Recolzaré tot el que pugui aquesta idea.

Hi ha diversos àmbits on l’estigma opera de maneres concretes i moltes vegades el que és més complicat és l’entorn familiar. A partir de la teva experiència, què t’agradaria dir a les famílies o persones que acompanyen a gent que està passant per aquesta situació?
Clar si l’entorn més proper, la xarxa, no et dóna suport, no estan acceptant la persona tal com és, amb les seves virtuts i mancances. Però això no només li pot passar a una persona amb un diagnòstic. Cada persona és com és i una persona pot tenir coses de caràcter, personals, que generen dolor o dificultats però també té molts avantatges. Potser la profunditat amb què la meva germana pot parlar de certs temes no la tindré mai jo i això és meravellós i en puc aprendre molt a títol personal. És molt important trobar-li aquesta riquesa a la diversitat.

Per acabar, com et deia, les relacions familiars preocupen a moltíssimes persones i un activista ens encomana una pregunta a fer-te: Com pots ajudar tu, Ariadna, a la teva germana Clara?
Jo estic en el camí de poder-la ajudar però el que en realitat puc fer és acompanyar-la: estar allà i intentar entendre-la. El que passa moltes vegades és que com que el patiment no és racional, costa molt generar empatia. En ocasions has de fer un esforç per entendre-ho perquè hi ha situacions que dius “però bueno!” però penso que el meu paper ha de ser intentar acompanyar el màxim possible aquesta persona, validar el seu patiment, acceptar-lo i també intentar posar límits quan ho necessito perquè un mateix també s’ha de cuidar del seu propi patiment.

Moltes gràcies pel teu temps i molta merda per la sessió d’aquest vespre.
Moltes gràcies a vosaltres per fer el que feu, que és una tasca molt important.

 

Cargando, un momento, por favor