No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Parlem de la discriminació

Parlem de la discriminació. A casa meva ha existit la discriminació cap al sexe femení: la meva mare se sentia discriminada com a dona i com a esposa. A més, jo sempre he sentit al meu oncle, que vivia amb la família del seu germà, perquè era solter: “Quan jo mori, tot això serà per vosaltres”, deia, i utilitzava aquest argument per obligar a la mare a fer feines que no li pertanyien. Era propietari de la meitat de la casa i del taller tèxtil. Amb aquesta frase ens feia xantatge, dient a més que quan estigués malalt estàvem obligats a cuidar-lo.

També he patit altres tipus de discriminació. En la meva primera feina, el meu cap patia molta pressió, des de Madrid l'apretaven, i ell pressionava però la feina no sortia. Tot eren nervis i la feina no sortia com ell volia. Jo, per la meva banda, no rendia el que hauria d'haver rendit segons ell, i van començar els meus sentiments de culpa. Jo no qüestionava que ells tinguessin raó.

Els companys i caps em preguntaven contínuament si no havia pensat canviar de feina. Fins i tot un dels caps intermedis em va indicar un lloc on podia anar al·legant que estaria millor allà. Era tal la pressió i les males cares cap a mi que aconseguien que sentís que tenia la culpa de tot. Patia molt. En realitat, a més, hi havia tanta hipocresia a l'ambient que es podia tallar.

Van arribar a afirmar que com havia obtingut aquell treball per oposició, no treballava normalment. I jo en aquella situació, arribava a sentir que tenien raó en tractar-me d'aquella manera. Jo sempre pensava que era la dolenta. Va arribar un moment en què, en determinades situacions, assimilava la solitud i la discriminació com fets que jo em mereixia i que jo havia de suportar. No em plantejava una altra realitat.

Però estava errada, i al final ho vaig veure. Finalment, després d’un temps, vaig canviar de lloc de feina. I amb el nou personal em vaig sentir molt més tranquil·la. El nou treball em va anar molt bé, tot i que m'havia de traslladar de ciutat en cotxe o tren.

Actualment m'he quedat amb ma mare. Té 83 anys, és sardanista de tota la vida i ha sobreviscut a tots els que la van discriminar. Mon pare i mon oncle són morts fa uns anys.

Gaudeixo dels meus nebodets i els dono tot el que a mi m’ha mancat com a neboda. Tinc un molt bon amic, del qual, m'excusareu, no en parlaré perquè es molt tímid. Però ha estat fonamental en aquesta segona etapa. D'aquí a poc m'independitzaré. Desitgeu-me sort.

Mirvia

 

Vols llegir sobre Microdiscriminacions? 
Minimització - Simptomatització - Condescendència - Supòsit de menor intel·ligència
Supòsit d'incompetència - Perillositat i imprevisibilitat - 'Por al contagi' - Vergonya
Vols escriure la teva experiència en primera persona? Aquí t'expliquem com fer-ho
 

Cargando, un momento, por favor