No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

"No tinguis depressió" - El testimoni de la Martina (II)

Aquesta entrada participa en la convocatòria que han organitzat Obertament i Next Door Publishers per al 7 d'abril, amb l'objectiu de visibilitzar la realitat de la depressió i lluitar contra l'estigma.

La depressió és un trastorn mental freqüent que es calcula que a nivell global afecta a 350 milions de persones, segons l'OMS. Hi ha pocs fenòmens tan estesos i tan poc entesos. La pròpia OMS ha establert que l'any 2017, pel Dia Mundial de la Salut, es posi el focus en parlar de la depressió, dels seus síntomes, d'investigació i de tot el que comporta. Una de les conseqüències del desconeixement i la falta d'informació sobre la depressió i els seus símptomes és la discriminació i l'estigma social que pateixen les persones que passen per aquest problema de salut mental. La por a ser jutjats, la vergonya i fins i tot el sentiment de culpa són comuns, i més quan l’entorn pressiona. Pitjor que els símptomes és l'estigma: quan els altres sovint no entenen què passa i volen ajudar dient-li a la persona que s’animi, que s’aixequi del llit, que surti a prendre l’aire, que si està així és perquè vol o que és una qüestió d’actitud. Dir això és com dir #NoTinguisDepressió. I fa mal. La Martina ho explica:

Des del meu intent de suïcidi, tant els amics de l'institut com jo vam saber que tenia depressió. Anys de separació més tard, a causa de les trajectòries vitals de cadascú, vam reprendre el contacte i els vaig poder explicar que seguia amb depressió i que seguia un tractament.

En un sopar que vam fer, una amiga de l'institut, que ara era psicòloga, ens va explicar que estava preocupada per l'estat anímic del seu company. Ens va demanar consell al meu marit i a mi perquè teníem l'experiència viscuda en aquest terreny. I li vam aconsellar que parlés amb ell. Quan el va tenir davant durant aquell sopar, per la meva sorpresa, va voler parlar amb ell davant de tots. Va haver un moment que li va dir: "Tu no pots agafar una depressió, ets massa intel·ligent!" I jo, que era al costat d'ella, em vaig quedar parada. Ella sabia perfectament que jo tenia depressió. Va ser com si em digués que jo tenia depressió perquè era tonta. Hi ha gent molt més intel·ligent que jo. Però també supero en intel·ligència a molta més. Han passat gairebé deu anys d'aquell sopar. Però fins fa molt poc em sentia poc intel·ligent. He hagut de treballar molt personalment per treure'm aquesta creença del cap. I comentaris d'aquest tipus no ajuden gens.

       

Cargando, un momento, por favor