No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

"No tinguis depressió" - El testimoni del Xavi

Aquesta entrada participa en la convocatòria que han organitzat Obertament i Next Door Publishers per al 7 d'abril, amb l'objectiu de visibilitzar la realitat de la depressió i lluitar contra l'estigma.

La depressió és un trastorn mental freqüent que es calcula que a nivell global afecta a 350 milions de persones, segons l'OMS. Hi ha pocs fenòmens tan estesos i tan poc entesos. La pròpia OMS ha establert que l'any 2017, pel Dia Mundial de la Salut, es posi el focus en parlar de la depressió, dels seus síntomes, d'investigació i de tot el que comporta. Una de les conseqüències del desconeixement i la falta d'informació sobre la depressió i els seus símptomes és la discriminació i l'estigma social que pateixen les persones que passen per aquest problema de salut mental. La por a ser jutjats, la vergonya i fins i tot el sentiment de culpa són comuns, i més quan l’entorn pressiona. Pitjor que els símptomes és l'estigma: quan els altres sovint no entenen què passa i volen ajudar dient-li a la persona que s’animi, que s’aixequi del llit, que surti a prendre l’aire, que si està així és perquè vol o que és una qüestió d’actitud. Dir això és com dir #NoTinguisDepressió. I fa mal. El Xavi ho explica:

Em dic Xavi Fernández. Arran de que, d'un dia pel altre, la meva mare va morir d’un ictus, vaig agafar una depressió. Vaig començar a beure el 2009. El 2013 va morir el meu pare després de patir un càncer que el va consumir dia a dia. La meva depressió va anar a més i vaig reaccionant bevent més. Em bevia un litre i mig de whisky. el club social El Turó em va portar al CAS.

Ara fa tres anys que he deixar de beure alcohol. Em molestava, perquè era un “viva la Pepa”. Tenia inestabilitat, negativitat, era poc constant. Però en aquells moments, a més, rebia un tracte injust: em comptes d’ajuda, rebia burles, culpabilitat i, rebuig, que derivava en autorebuig i infravaloració. Això em feia tindre apatia, sempre parlava del mateix. M'agradaria que m’haguessin ajudat, o haver demanat jo ajuda.

En poques paraules, havia de passar el dol. I als meus pares, els tindré al cor.

Xavi

 

Cargando, un momento, por favor