No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Ho he tornat a fer

Ho he tornat a fer, he tornat a brotar. He tornat a tenir idees extranyes. Estava tancat al menjador de la meva companya, mirant l'ordinador i escoltant música. I han tornat a aparèixer els deliris, el pànic la por, la ràbia, l'amor, sempre l'amor.

Aquest món ja és prou complicat i cruel com per complicar-se'l. Això diuen, i sembla fàcil. Com a mínim t'has de dotar d'altes dòsis de paciència. I suposo que per alguna banda han de petar els “mals” sentiments per no fer-se mal a un mateix ni als que t'envolten.

Ens hem acostumat massa sovint a dir que vivim en una societat competititva i cruel i hem inventat mil maneres per intentar suportar-ho. Potser mai hauriem d'haver-ho dit. Potser hauriem d'haver fet les coses al revés. Pintar i dibuixar quin és el món que volem i a partir d'aquí començar a viure i defugir els “mals móns” que ens envolten.

Ens han educat per a ser “educats” i responsables dins la nostra comunitat. Tot aparador. Potser ens haurien d'haver ensenyat a res. A viure. Perquè viure comporta que cadascú es desenvolupa tal i com és. I és d'aquesta manera com es manifesten els conflictes i com es solucionen.

I perquè dic tot això? Perquè aquest meu brot també té molt a veure amb això que he dit. Abans de brotar tot mirant l'ordinador he passat una mala temporada. Vaig patir la mort d'un gran amic, amb parella estàvem malament i persones estimades patien problemes relacionats amb la salut, l'amor, els diners o tot plegat i alhora. Per no parlar de problemes socials ben propers i/o ben llunyans.

No serà que qui brota ho fa per impotència? Impotència davant un entorn sempre canviant i cruel que no podem arribar a controlar mai del tot en aquesta societat postindustrial i tecnològica. Potser ni col·lectivament.

Perquè fins i tot en els entorns on en principi es pretén combatre col·lectivament aquest patiment, es dónen altes dosis de patiment. Potser l'únic que aconseguim és evadir els problemes col·lectivament però els tapem, perquè el “bon rollo” col·lectiu sempre ens inquieta més que el benestar col·lectiu.

Potser és que juguem al mateix joc d'aquest món cruel. Som l'altra cara de la moneda que dóna sentit a l'altra, i viceversa. Perquè ens acabem creient les mateixes mentides. Passar-ho bé, corre que has de tornar a treballar, vaig molt liat com per plorar tot el dia... I després, a correcuita, vinga quedar a fer cerveses (com no!) i xerrar, o xerrar i fer cerveses, no ho sé.

Què curiós que quan broto apareix la gent estimada i també t'explica els seus problemes: jo també vaig patir la mort d'un amic, ara que ho dius tens raó...

Un dels deliris d'aquest brot, i que també vaig tenir en l'altre, és el de sentir-me com una espècie de missioner, d'escollit. Un personatge que predica a la resta com s'han de comportar, amb amor cap a ell i cap a la resta. Un personatge que, abans de brotar, ha intentat (c)analitzar tot el seu odi i la seva ràbia cap a ell mateix tot intentant filtrar-ho. 

Perquè no vull actuar com actua aquesta merda de món. Perquè he preferit, potser massa, guardar-me la merda per no tirar-la cap a algú altre que ja en deu tenir prou amb la seva.

Perquè tornava a tenir por d'haver de combatre l'estigma del psicòtic jo sol. I perquè així es manifesta quan ho expliques, tal i com estic fent ara.

 

M'he obligat a somriure i la vida m'ha somrigut 

Cargando, un momento, por favor