No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

La gent normal

El primer dia que vaig escriure que aquella tristor que patia era una depressió va ser a partir de compartir el programa La gent normal, de l’Agnès Marquès. Una molt bona amiga, després d’estar setmanes sense parlar-nos, o fer-ho més aviat poc, em va recomanar que me'l mirés.

La meva amiga em coneix des de fa mitja vida i les hem passat de tots colors juntes. Malgrat això, no va saber gestionar bé el tema quan li vaig explicar el que m’havia passat a la feina i el motiu pel que estava de baixa. Jo ho notava i estava una mica molesta amb ella. Ella feia el que podia (o sabia) i sovint m’enviava algun missatge per preguntar-me com estava.

Jo sempre li responia que estava malament. Després de la resposta, no sabia preguntar-me res més. Cap de les dues sabia com gestionar la situació d’una manera millor i no trobàvem cap solució, tot i que a les dues ens sabia greu estar amb aquella tensió. No ens en sortíem de cap manera.

Un dia, la meva amiga em va escriure per dir-me que havia entès què em passava i es va disculpar per no haver-me tractat com necessitava. Em va comentar com veia que allò que patia i mirava d’explicar-li era una malaltia, i que li sabia greu no haver-se'n adonat abans. Vam tenir una conversa via Whatsapp preciosa, molt emotiva i vam decidir trobar-nos poc després.

Quan ens vam veure em va explicar el què li havia fet obrir els ulls, i que havia estat aquest programa. Me’l va ensenyar, i vaig poder comprovar que s’hi explica molt bé què és una depressió. Ho fa d’una manera molt planera i posant exemples propers. La meva amiga va poder relacionar-los amb el que jo li deia que em passava. Sobretot pel que feia l’apatia, no voler sortir del llit, i el sentiment inexplicable de tristesa profunda.

Després de la meva trobada vaig voler veure el programa a casa amb el meu company de pis i amic, el Marc. Va ser una experiència molt intensa per tots dos. Vaig plorar moltíssim mentre que, a la vegada, em va ajudar a veure que allò que jo patia a casa i que només veiem nosaltres dos, també ho patia altra gent i s’havia dit públicament a la televisió. Era un problema que existia al món.

Això em va fer tenir ganes de compartir el programa i, indirectament, fer-ho va comportar que digués implícitament que patia depressió. Sense pensar-ho ni caure-hi, per la mateixa emoció del programa, ho vaig acabar fent.

Per una banda, vaig compartir el programa a través de Facebook amb tots els contactes i amics que hi tinc. Vaig fer pública la meva malaltia a més de 500 persones de cop, la majoria més aviat coneguts que amics. D’altra banda, vaig enviar l’enllaç personalment a un seguit de persones del meu entorn més proper. M’interessava que el veiessin i poguessin comprendre de què anava i què s'hi deia.

El meu objectiu principal era poder-lo utilitzar per explicar allò que em passava i que jo no sabia exposar tant bé. Vaig pensar que el missatge podia tenir més força explicat per un programa de televisió que no pas fent-ho jo únicament des de la meva experiència.

Però, a més, volia fer-los veure que allò que em passava a mi també ho patia molta altra gent. I no només gent anònima, fins i tot gent coneguda. El que més em va agradar del programa és que té l’objectiu d'aclarir idees tant bàsiques com que la depressió és una malaltia, que té cura i el més important, que ho pateix gent normal.

Per a mi, el nom del programa és meravellós. Tots els capítols són molt bons, i en el de la depressió s’aconsegueixen explicar coses incomprensibles per a la societat. En especial, aclarir que li passa a gent normal, gent com qui mira el programa. Persones. Ho trobo molt bonic i necessari.

Malgrat tot, amb el temps puc dir que una de les coses que em va entristir més aleshores va ser que la majoria de les meves persones properes no van mirar el programa. Encara a dia d'avui algú m’ha confessat no haver-ho fet. Els vaig insistir perquè volia que m’entenguessin, i els hi deia que només eren vint minuts. Però vaig haver d’entendre que després d’un dia a la feina ningú no té ganes d’arribar a casa i mirar un programa que explica les misèries i patiments de les persones que tenen depressió.

Cal dir que, d’altra banda, també hi hagut amics i gent propera que l’han mirat dues i tres vegades. Ja sigui sols, o amb la parella, o amb altres amics. I tots ells, tothom que l’ha mirat i m’estima ha coincidit en dir que és molt entenedor i que resumeix d’una manera molt clara el que els havia explicat que patia amb les meves pròpies paraules.

Aleshores vaig notar com arran del programa tenien molta més voluntat d’ajudar-me. Des d’aquí vull agrair a l’Agnès Marquès per fer aquell programa. Veure altres persones parlar en un mitjà públic del que jo estava patint a casa meva em va ajudar moltíssim.

Va ser molt important per mi dir-ho públicament, i amb el temps m’he adonat de la magnitud d’aquest pas. Tot i això, no va ser intencionat ni amb el propòsit de ser una reivindicació per passar de patir-ho silenciosament a obrir-me.

A diferència d’altres persones que han patit i pateixen la malaltia, jo no he volgut amagar-ho mai. El meu entorn més proper ja sabia què em passava i l’entorn no tant proper sabia que estava trista. El canvi va ser etiquetar-me públicament de patir, literalment, una malaltia. Això no vol dir, esclar, que jo faci ni millor ni pitjor que elles, tothom pateix la malaltia a la seva manera, com pot.

Dir públicament que pateixo depressió m’empodera i a la vegada em desempodera. Comparant-ho amb altres malalties, com és el cas del càncer, podríem pensar que el fet d’acceptar- ho i dir-ho públicament ajuda a empoderar-te, ja que ajuda a donar-li visibilitat.

Quan la malaltia que pateixes és la depressió, l’etiqueta no t’empodera perquè no ve acompanyada d’unes eines que faciliti a la gent ajudar-te ni saber com tractar-te. A la vegada, l’etiqueta de depressiva és negativa perquè en l’imaginari col·lectiu, la depressió és molt diferent de com es pateix en realitat. És un món totalment diferent al que la gent creu que coneix.

A mi m’agrada utilitzar l’etiqueta perquè dóna nom a allò que pateixo, i fa que no es pugui considerar només tristesa, angoixa, ansietat ni por. Hi ha una paraula que engloba tot allò que em passa, ho puc classificar.

A ulls de la nostra societat, però, utilitzar la paraula depressió em resulta més desfavorable que positiu. El motiu principal és que es tracta d'una malaltia molt desconeguda, malgrat que la majoria creu conèixer-la. A més, com en el meu cas, si aprofundeixes dient que la depressió és una malaltia mental, l’etiqueta i l’estigma es tornen profundament més negatives que no pas positives.

Tot i això, l’etiqueta i la visibilitat de la malaltia que feia el programa de La gent normal, em van fer sentir que el meu patiment era compartit per altres persones. Vaig sentir que el meu infern no era una cosa aïllada, sinó que tot allò que patia tenia un nom i una malaltia al darrere.

Mabel

*Aquest text s'ha extret del llibre 'Punt i coma: lluitant contra la depressió', amb el consentiment exprès de la seva autora, la Mabel Rodríguez, activista contra l'estigma en salut mental.

Cargando, un momento, por favor