No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Empodera't

El meu nom és Patricia, tinc 34 anys i m'agradaria aportar el meu punt de vista respecte l'ansietat i la depressió.

Sobre els vint-i-pico anys vaig tenir el primer atac de pànic. Creia que em moria. Li vaig agafar tanta por que, durant molts anys, en vaig continuar tenint tot sovint. El metge em va dir que era una ansietat generalitzada amb trastorn depressiu. Durant uns anys vaig tenir un metge empàtic, amable, que em visitava cada setmana. A més vaig estar anant a a un psicòleg (que vist des del present no va saber enfocar el meu tractament) durant un any. Prenia ansiolítics i antidepressius.

He tingut dos males experiències al respecte en tema de salut: una va ser al anar a un dentista. Em va fotre la bronca per no poder fer la sessió. Pobre home, no entenia el que jo sentia. La segona vegada va ser quan vaig acompanyar a la meva parella a un CUAP. Li havien de fer una radiografia i sentia molta angoixa per haver de quedar-me "sola" a la sala d'espera. Li vaig explicar a l'infermer el que m'estava passant i li vaig demanar que em deixés entrar amb la meva parella. La reacció del noi va ser mirar-me de dalt a baix i preguntar-me irònicament si era per la ansietat pel que volia entrar amb la meva parella. Em va deixar passar però em vaig sentir molt malament. Si no hagués estat tan nerviosa li hagués contestat i hagués posat un full de reclamació per aquest noi. Em va semblar molt fort que al món sanitari es tracti amb aquest despreci a qualsevol persona.

Mai no m'he amagat. Sempre he estat clara amb tothom. Això em feia sentir valenta i em donava l'empenta per continuar. Passat un temps vaig millorar. Va ser un procés lent (entre any i mig i dos anys aproximadament).

Feia una vida normal. Amb molta por però normal dins dels meus paràmetres. Els mesos continuaven avançant fins que vaig tenir un "problema" personal. Vaig caure de ple a les mans de l'ansietat, la depressió i l'agorafòbia. Em va costar molt sortir de la situació. Gràcies a la meva família, els amics, la informació que pots trobar a la xarxa, etc, vaig treure el cap. Vaig estar anant a una altra psicòloga durant un parell d'anys (però en sessions espaiades segons les meves necessitats: al principi cada setmana, després cada 3 setmanes, després cada mes). Aquesta noia va saber detectar el caos de l'agorafòbia. Després de molt treballar a través de la teràpia cognitivo-conductual+ioga+meditació+constel·lacions+amor de les persones del meu voltant, em vaig tornar a sortir reforçada. La meva feina era àrdua però fructífera.

Actualment sé diferenciar que hi ha coses que no faig perquè no m'atreuen, perquè no vull, o perquè em fan por. Sí, continuu sentint por en algunes ocasions. Fins i tot alguna petita crisi d'ansietat, però estic bé. Vull donar una empenta a totes les persones que passeu per situacions semblants. Sembla que mai s'acabi però s'acaba. Tingueu esperança, treballeu en vosaltres sense pressa però sense pausa, i un dia us adonareu que sou feliços i que només tenim una vida. I que si tens por, què? Pots continuar fent el que fas però amb por. Incòmode? Molt. Però es la mentida que et diu el teu cervell. La realitat és aquí i ara si no la interpretes.

Patricia

Cargando, un momento, por favor