No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Tres lectures... i tants casos com persones

Gairebé he encadenat aquest estiu dues lectures basades en experiències en primera persona: 'La puerta está abierta' (Alfonso Gálvez), que parla del trastorn esquizoafectiu; i 'Punt i coma: lluitant contra la depressió', de Mabel Rodríguez. Són relats sincers, molt complets i que han de ser enriquidors pel nostre col·lectiu. Tot i que descriuen una vivència personal i les seves paraules no han de ser acceptades completament per la resta. Com el que passa en un grup d’ajuda mútua, on cal ser curós i mai imposar el propi punt de vista quan es toquen temes delicats.

Un trastorn pot ser com aquelles guerres de fa segles, interminable, amb moments dolços o de gran tristor. La gent del voltant a vegades t’entèn, també està perduda però el que va canviant és que són assumptes dels quals, cada cop més, un s’anima a parlar en públic. No sempre escoltaràs respostes encoratjadores, això sí. Ja sigui la ignorància o el creure que l’experiència d’un val més que la de l’altre, tots dos són greus inconvenients. I si ens fixem en l’obra 'La loca de la casa', de Benito Pérez Galdós, mort fa un segle, un se n’adona que la incomprensió social ve de lluny. Malgrat això, com a mínim ara, tenim mecanismes per combatre la desinformació. Sobre aquesta comèdia, curiosament, la batejada com a “loca de la casa” no mostra més comportaments erràtics que la resta de personatges i acaba esdevenint l’heroïna del relat.

És una lluita que anirà per llarg i testimonis com els que he donat abans han de ser aplaudits. Per un llibre que es publica, quants es podien haver fet, només transcrivint el que li ha succeït a tants?

Sí, jo tinc una experiencia amb el trastorn de més de 18 anys, amb la meva mare també afectada. Segur que hi ha persones que m’inspiren més confiança i a vegades estan quan les necessites o potser no. El més positiu és que ¡no estic sol! En els meus pitjors moments m’adono que se’m van les forces, el que no m’impedeix sortir de casa, anar a la feina... I quan ets tu el que t’animes a ajudar, ocasions no falten. Els qui estem en aquest vaixell hem observat crisis de coneguts. Gent que desapareix del mapa per un temps. O hi ha qui utilitza les xarxes de forma gairebé compulsiva i no sempre fa un bon servei. Com ja he dit són molts trastorns, moltíssims, gairebé tants com persones. Hi haurà qui sabrà donar un bon suport emocional però no d’una altra mena, o a l’inrevés. És dur voler ajudar i no trobar la forma d’arribar a qui ho està passant malament.

No és senzill trobar un metge que es posi al teu lloc, el teu entorn no sempre dona suport com deuria i qui fa figa sovint xoca amb una barrera que el pot aïllar més i més. La “lluita” no és agradable. Calma, amb esforç i humanitat la “porta” mai es tanca del tot.

David G.

Cargando, un momento, por favor