No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Una trobada casual

Cada cop estic més activa perquè em trobo millor. Avui havia de fer un cafè amb una amiga, per comentar novetats de l'evolució d'un projecte a la nostra ciutat. Després d'anys picant pedra, s'està començant a moure el tema i hi ha cert interès. Estic molt contenta d'aquests passos endavant, no només per mi, sinó per la ciutat.

He arribat amb força temps, i volia anar al pati interior del local i posar-me a treballar mentre l'esperava. Quan he entrat, després d'haver demanat un cafè amb llet a la barra, m'he trobat asseguda en una taula a una persona que no m'esperava allà, xerrant amb un tercer. Una persona que, potser sense intenció, o això vull pensar, em va fer molt de mal.

La meva reacció automàtica ha estat la fugida, donar la volta per marxar. Però m'ho he repensat. Ens havíem vist mútuament, i era millor afrontar la situació. De manera que he tornat a donar la volta i he entrat decidida a saludar, tot i que no em venia de gust. Hem intercanviat un parell de frases i m'he buscat una taula, ben lluny d'on era ella, a dins el local tot i que desitjava estar-me al pati. Necessitava posar límits a la meva incomoditat per poder calmar la ment.

Veure i parlar amb aquesta persona m'altera profundament. Estàvem en el mateix grup social. Un grup on se'm va fer el buit i se'm va menystenir, un cop rere un altre, a causa del meu trastorn mental i de les meves dificultats derivades de l'ansietat, la depressió, els problemes de concentració i memòria, la inseguretat, etc.

En el passat, aquesta persona i jo havíem compartit el dolor. Jo li havia explicat situacions personals molt doloroses que vivia. I aquesta persona va confiar-me les seves pors i els seus problemes. Quan es va produir aquesta intimitat, jo vaig passar a considerar-la una bona amistat. El tipus d'amistat amb qui desitges compartir les alegries. No s'acostumen a trobar bons amics en els mals moments. I aquests amics es converteixen en prioritat quan de compartir l'alegria es tracta.

Per això vaig voler compartir amb aquesta amistat el dia més important de la meva vida, del qual va escapolir-se de seguida que va poder. Aquí hauria pogut haver agafat la indirecta. Poc temps després, quan aquesta persona va viure un moment de gran felicitat, no va desitjar compartir-lo amb mi. Aquesta ja era un senyal que l'amistat no era recíproca o equilibrada. Però tampoc en vaig fer cas. Quan no tens gaires relacions d'amistat perquè les persones fugen de tu com a conseqüència del teu trastorn mental, acabes perdonant i justificant-ho tot.

Mesos després de deixar de sortir amb el grup que compartíem, vaig decidir que no hi tornaria. No podia permetre que determinada manera de ser tractada afectés tan negativament la meva salut mental. Aquesta amistat que tenia, li volia explicar els motius, perquè li fossin d'utilitat, però també perquè necessitava ser compresa. Quin error més greu! No va servir de res, només per sortir-ne encara més ferida, per veure que aquella amistat en realitat no existia per la seva banda.

Quan vaig explicar-li que patia en el grup, que se m'hi feia mal i que per aquest motiu el deixava, em va dir que tot eren percepcions meves, que no era real. Li vaig provar d'explicar un cop rere un altre, amb calma i serenitat. Li vaig dir que m'estava estigmatitzant, que quan una persona diu que se li fa mal, sempre hi ha algun motiu real, que no tot està en la imaginació encara que ho pugui semblar. També li vaig explicar que no tinc problemes per distingir la realitat, hi poden haver matisos, però la realitat és la que és. I va prosseguir dient-me que era producte de la meva ment, quan no era així.

No té cap relació tenir un trastorn mental amb el fet que una situació concreta i real et faci mal. No és producte de la teva ment, encara que la gravetat no sigui tan clara per als altres. Quan culpen el teu trastorn et llencen un míssil a la teva línia de flotació, la confiança en tu mateixa i en la teva ment, que necessites mínimament per recuperar-te.

Afortunadament en aquell moment jo començava a estar més forta i no em vaig enfonsar, com ho hauria fet tan sols uns mesos enrere. Vam acabar la conversa educadament, i vam marxar cadascú pel seu cantó.

Per això avui prefereixo no veure aquesta persona. La seva presència em posa molt nerviosa, m'altera. Però intento no evitar-la. Hauré de continuar trobant-me-la de tant en tant, perquè la ciutat no és tan gran i perquè no em perdré res del que m'agrada o m'importa perquè aquesta persona hi sigui present. No deixaré que el seu estigma em reclogui a casa, com hauria ocorregut en el passat.

De manera que ara evito alterar-me, i si no és possible, com avui, hi poso remei immediatament passant a una activitat que de debò em faci sentir plena i confiada en les meves capacitats. El cafè que he fet després, per parlar d'aquestes bones notícies, ha estat el bàlsam que sabia que seria. Per això he pogut fer front a la situació.

Cada cop puc tornar a recuperar la meva calma una mica millor, tan necessària en el meu procés de recuperació. Però aquestes situacions no haurien de passar. Ningú hauria d'espolsar-se el teu patiment social de sobre culpant-te a tu, quan tu sí que estàs posant tota la carn a la graella per reduir-lo i facilitar el diàleg. El patiment perquè ets exclòs, infantilitzat o menystingut, no té res a veure amb el fet de tenir un diagnòstic de trastorn mental. Ningú hauria de dir-te que el problema és el teu trastorn, quan el problema és precisament no voler resoldre'l, encara que presentis en safata la solució perquè no es repeteixi amb tu o amb els que vindran després.

Cargando, un momento, por favor