No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Batalletes d’activista

Ja són quatre anys els que porto com a activista i continuo gaudint de les activitats de sensibilització, de la mateixa manera que no em canso de jugar a futbol sala. És igual enfrontar-se a estudiants de l’ESO, estudiants universitaris, periodistes o professionals de la salut mental.

No és agradable llegir notícies estigmatitzants cada setmana, les trobo casualment o algú altre les localitza. A les xarxes, a vegades apareix la típica insensibilitat i comentari fora de to. Per altra banda, però, cada cop més gent s’anima a explicar els seus patiments i és més fàcil establir xarxes de solidaritat. Pel que fa a la meva situació, aquests quatre anys m’han portat alguns entrebancs. Fins a tres petites crisis m’han sacsejat, seguint un esquema semblant: SIN (son, internet, noies). No crec que la presència femenina hagi estat fonamental en cap cas però alguna influència han tingut en l’alegria o en la momentània desestabilització emocional. Els catorze anys que van passar entre el meu únic ingrés i la meva arribada a l’activisme van ser més tranquils, més plans. No semblava que la meva hipomania de l’any 2000 pogués tornar a repetir-se.

Ara treballo amb companys i companyes que tenen reconegut algun tipus de discapacitat i cadascú de nosaltres ens caracteritzem per alguna cosa bona i alguna no tanta... Com qualsevol altre company amb qui he coincidit a la meva vida laboral. Quan no jugo, ni treballo, ni mantinc una relació de parella, és l’activisme el que més em motiva a nivell social. Com ja fa temps que no parlo amb col·legues periodistes, són les xerrades d’Obertament, d’Activament o com activista sense cap entitat darrera meu les que més m’omplen. Gràcies a les xerrades a Treball Social (Mundet) i Medicina (UAB), els activistes ja no som els últims en parlar i podem conduir una activitat durant més d’una hora. Va ser una bona iniciativa deixar-nos lliures sense que els nostres nervis ens limitin a fer coses noves.

La feina autogestionada d’Activament ha possibilitat també que durant les quatre jornades del Dia de la Diversitat, el passat mes d’octubre a l’Espai Jove la Fontana, dotzenes d’alumnes ens escoltessin i no ens calgués un professional de la sanitat per reflexionar sobre la salut mental. Agraïm la introducció i els comentaris professionals del personal sanitari que intervenen, però ells mateixos veuen que ens defensem bé sols.

Precisament aquest públic menor d’edat, mig distret a vegades, és el que més et fortifica. Els estudiants universitaris agraeixen que dialoguem en primera persona. Han viscut prou per saber de patiments i pors, no només mitjançant lectures sinó al propi cos o en el seu entorn proper. Els jovenets, o com ells vulguin que se’ls anomeni, són ben madurs a la seva edat. Fa 30 anys, jo només pensava en psicòlegs com a orientadors en els estudis. I mai vaig recórrer a ells. Ells, amb els seus mòbils, les seves converses i experiències, assimilen el que expliquem i intueixen que el que escolten els hi ressonarà a la seva vida. Algú ja ha passat per un centre de salut mental, altres han viscut l’assetjament a l’escola, que no està a prop d’eradicar-se, però tots són projectes de persones que no han de sentir-se sols, com uns quants companys meus, que van deixar la infància a base de cops emocionals ben forts. Tan de bo les nostres batalletes per ells sí que suposin un abans i un després.

 

PD: Dedicat a Sergi F., molts cops el meu primer lector.

Cargando, un momento, por favor