No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Les malalties mentals i jo

Em dic Aida, tinc 21 anys i estic diagnosticada amb un tipus de trastorn bipolar i trastorn límit de personalitat.

Quan era petita era molt introvertida i se’m feia molt difícil fer amics nous degut a la meva timidesa. A més, tenia insomni i moltes pors, fins i tot tenia por a quedar-me dormida quan era l’hora d’anar al llit. Era molt fàcil que m’enfadés però, a part de tots els aspectes negatius, era molt generosa, simpàtica i m’encantava somriure i fer riure als altres.

Tot i així, quan tenia aproximadament 14 anys, el meu trastorn va començar a aparèixer. Primer no sabia què passava, no tenia nom, però hi havia alguna cosa estranya en mi. Vaig començar a perdre amics perquè no volia sortir amb ells ni fer les coses típiques d’un adolescent, com ara sortir de festa o beure. A més, vaig deixar d’estar interessada en el que més m’agradava com mirar sèries, llegir o dibuixar. Però el pitjor de tot és que vaig deixar de pensar en metes a assolir i ja no tenia plans pel futur, ja que no en veia cap.

Per desgràcia, la meva malaltia va continuar empitjorant. Una de les meves lluites durant aquests anys ha estat la no acceptació de què passava alguna cosa i ni molt menys que tenia un trastorn mental. I, possiblement com la majoria dels que teniu algun problema de salut mental, no volia prendre medicació. Encara que la malaltia m’estigués consumint per dins, intentava amb totes les meves forces treure les millors notes a l’escola per tal que els altres no veiessin com patia.

Però he trobat un camí cap a la recuperació que inclou, en el meu cas, medicació, teràpia, suport per part de la meva família i amics, escriure i explicar als altres la meva història per poder ajudar-los.

En aquest viatge he experimentat un gran estigma al voltant de les malalties mentals quan, per exemple, una amiga va deixar de parlar-me, veient-me com algú perillosa i desequilibrada. També ho vaig poder veure quan la meva cap va començar a jutjar-me després d’agafar-me la baixa perquè ja no podia més amb tot. A més, ho vaig poder comprovar quan vaig ser criticada a la universitat ja que no podia fer massa en treballs grupals degut a estar en un període depressiu.

Tot i aquestes dificultats i, a vegades gràcies a aquestes, he aconseguit algunes metes. Vaig obtenir Menció d’Honor a Batxillerat per les bones notes, estudio una carrera que m’apassiona i vaig poder treballar durant dos anys i mig en un àmbit que m’encanta, tot mantenint un grup d’amics que m’ajuden i em donen suport. 

Per acabar aquest petit resum de la meva història, m’agradaria dir a tots els que no patiu cap trastorn mental que jo sóc igual de funcional i vàlida i contribueixo en la mateixa manera que vosaltres. Per tant, si us plau, tracteu-me com la resta i no em mireu ni em parleu d’acord als estereotips o estigmes que envolten la salut mental.

 

Aida Miguel

Cargando, un momento, por favor