Pinzellades de la meva vida

Eren dies difícils, on una noia adolescent després de considerar que ho tenia tot, feina, amics, il·lusió, una família al seu costat que l'estimen amb bogeria i bons amics, tenia ganes de sortir, ganes de ballar i sobretot ganes de menjar-se el món. I amb un obrir i tancar d'ulls, va deixar de bufar l’espelma i amb ella aquell caràcter i somriure que la caracteritzava.

Ella ja no era la mateixa, era completament diferent, aparentment per dins era buida i per fora tot era de color negre. Els amics, ja no eren amics, ella no tenia amics, tots eren desconeguts.

Ja no volia sortir, ella no es volia relacionar, la societat la mirava malament, la gent se'n burlava d'ella, tot era culpa seva, la tele, la música, tot parlava d'ella, tots parlaven d'ella. Eren tantes traves que va arribar el dia en què ja no s'aixecava del llit, no menjava, estava cansada de pensar, d'observar, de culpar-se, d'escoltar. Ja no sentia, ni tan sols plorava, ja no podia més, havia perdut la il·lusió. Tenia por. Tenia por de fer-se mal, de destrossar-se la vida i sobretot, de posar un punt final. Eren temps difícils, on va decidir a pesar de tot, mantenir l’esperança.

Avui estic aquí expressant pinzellades de la meva vida, aquell raig d’esperança em va fer canviar l’actitud, i aquí estic donant oportunitats a que gent en la mateixa situació no es sentin sols, som molts els que ens hem sentit sols. I ja n’hi ha prou.