No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

INTEL·LIGÈNCIA, TRASTORN MENTAL I BONA PRAXI PROFESSIONAL

Fa un mes em vaig intentar suïcidar. Aquesta, però, no és la notícia, i tampoc no és el motiu que em porta a escriure: intents de suïcidi, i suïcidis complets, n’hi ha cada dia. No són notícia no pas per la seva quotidianitat, sinó perquè a la nostra societat la mort és un tabú fins i tot si és voluntària. Allò que em porta a escriure és la voluntat de llum. La voluntat d’una llum concreta: aquella que vull posar al voltant del suïcidi, que per molts, fins i tot per aquells qui t’han d’acompanyar en el moment dificilíssim del rescat, és un misteri o, fins i tot, una irresponsabilitat, una culpa, un ultratge. 

Recordo que era al llit i dos homes que havien vingut amb una ambulància van entrar a l’habitació. Un d’ells va mantenir-se en silenci, impertèrrit, no sé si per professionalitat, per costum o per protocol. L’altre, però, va prendre l’actitud contrària. Em va mirar i va dir: ‘venga, levántate, aquí no estamos para cachondeos’. Aixecar-me se’m feia físicament, objectivament, gairebé impossible. Projectant en mi una voluntat en aquells moments inexistent, l’home que parlava va afegir: ‘venga, ¡que te muevas!’ 

Entre tots dos, el silent i l’atrevit, van aixecar-me del llit. Per arribar a l’ambulància havíem de baixar les escales; el meu estat, però, em va fer caure. Quan era a terra vaig notar una mà que em premia molt fort l’estèrnum. Recordo el dolor (que va durar uns quants dies) i un altre cop el mot cachondeo. També recordo que vaig demanar si podia baixar les escales amb el cul, perquè no podia moure les cames. Lacònic i orgullós, va dir: ‘no, no se puede’. No cal dir que les escales eren les de casa meva, la meva pròpia. 

 ¿Por qué te tiras? Venga, levántate, ¿no ves que estás haciendo sufrir a tu familia?

Un cop a baix l’atrevit va desfer-se, amb el seu tacte i savoir-faire característics, de la meva mare. Quan ja érem gairebé a la porta, vaig tornar a caure. ‘¿Por qué te tiras? Venga, levántate, ¿no ves que estás haciendo sufrir a tu familia?’ i acte seguit: ‘¡QUE NO, SEÑORA, QUE NO PUEDE VENIR!’ Suposo que ell tampoc no ho devia veure, que estaba haciendo sufrir a mi familia. 

A l’hospital em va fer seure en una cadira de rodes i va quedar-se una bona estona amb mi. Cada cop que se’m dirigia ho feia amb una insolència carregada de rancúnia. Era evident que creia que s’estava dirigint a una persona imbècil, o, com a mínim, a una persona més imbècil que ell mateix. Feia seves totes les indicacions de la metgessa i assumia, altre cop acríticament, que no les voldria seguir. Qui sap per què va creure que era adequat recordar-me tot el dolor que causaria si no les seguia, o si no ho feia tan ràpidament com el seus agosarats privilegis l’hi haurien permès. Finalment vaig quedar en mans del personal de l’hospital i ell va marxar. L’home que callava ho seguia fent. 

“Cal que tots els professionals de l’àmbit sanitari tinguin formació especialitzada en trastorns mentals”

Espero que aquest text serveixi per il·luminar, com a mínim i encara que sigui tènuement, dues veritats que és necessari que s’escampin. La primera, que cal que tots els professionals de l’àmbit sanitari tinguin formació especialitzada en trastorns mentals. La segona, que intel·ligència i trastorn mental ni s’impliquen ni s’exclouen mútuament: és perfectament possible ser intel·ligent i tenir un trastorn mental alhora, de la mateixa manera que és perfectament possible ser intel·ligent i no tenir-ne cap. Ni som imbècils ni som genis: som només humans que patim molt. 

Cargando, un momento, por favor