No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

La meva família activista

 Aviat farà set anys que vaig ficar el nas ben cofoi a la gran familia de l’activisme. I quina entrada! Catorze anys sense cap hipomania i va ser conéixer els meus companys/es i els primers i estimats tècnics d’Obertament i la meva ment va començar a donar voltes sense fre. No esborraria cap d’aquelles setmanes inicials: formació, dinars, dubtes sobre què fer en un futur. Diversos factors col·laterals van provocar que algú tingués la temptació d’associar voluntariat amb inestabilitat mental. Tan baix vaig caure en unes setmanes i em semblava tan difícil reaccionar ràpidament (com aquell llunyà any 2000) que vaig optar per recórrer a Activament i els seus grups d’ajuda mútua per visionar la vida amb més optimisme. Les meves ratxes negatives han estat de categoria, no les deixem al racó. D’aquella època de trobades no conservo gaires contactes però qui podia pensar que asseure’m l’any 2017 davant una noia em podria dur a un noviatge més tard i, a la fi, a una futura dona. A més, als darrers temps, he coincidit amb gent d’altres entitats focalitzades en la salut mental però en general el contacte ha estat superficial.

A Obertament em vaig trobar un dels seus gurús que no ha deixat d’aixecar-se i anar al llit amb la salut mental com a especialitat gairebé exclussiva. Un home igualment barbut i ple d’anècdotes sucoses em va influir i fins i tot a les primeres sessions de grup creia que m’enamorava una miqueta d’una noia. Res de sentimentalisme. Jo anava per feina i encara em faig creus quan vaig adonar-me que compartia el mateix espai que la parella de la responsable de recursos humans de la meva empresa. Una companyia que no va tenir en compte vuit anys d’experiència i va donar-me l’esquena després d’una excedència de dos anys i mig. Es veu que en una gran empresa de teleoperadors no hi havia espai per un llicenciat en Periodisme que parla anglès. A vegades penso si el meu trastorn va jugar algun paper en aquesta historia. Puc presumir que en vuit anys mai vaig demanar una baixa laboral. Quan vivia a Colombia –del 2011 al 2013- vaig resorgir internament en idear el meu primer text seriós sobre la meva problemàtica i de la meva mare. Em ficaria de ple en el grup dels “conspiranoics” si el fet de signar aquella crónica dins d’un llibre de múltiples autors. va determinar el meu futur laboral. El cas és que va desaparèixer a l’oficina un volum regalat a un company i no se qui se’l va quedar.

No ho he lamentat, que consti. Estant a l’atur, vaig ser prou afortunat d’entrar a l’activisme per la porta gran. Lluny queda el coneixement breu de l’entitat ABC un cop vaig recobrar la llibertat després del meu únic ingrés, fa tants mesos. Que quedi clar que vaig escriure alguna coseta per la famosa revista “Pèndol”, obra  d’usuaris quan es veien cada setmana a un bar del carrer Girona.

Així que una noia estrangera i la meva agitació van ocasionar un segon brot al 2014. I vindria un tercer, un quart… Malauradament, companys i professionals van anant deixant l’entitat (alguns fatalment, DEP), on  jo cada cop em trobava més acollit. D’analitzar notícies estigmatitzants vaig passar a fer xerrades, escriure a un blog, donar la cara com a portaveu, ser un representant dels companys i companyes, participar a campanyes mediàtiques. I alguna personalitat brillant ens saludava als veterans mentre altres marxaven a casa. L’activisme no ha de durar per sempre i les circumstàncies personals hi compten. Jo no penso deixar-lo mai mentre no em cremi pel camí. Ja he parlat en altres articles sobre la coordinació de xerrades a universitaris. Com oblidar l’activista que la setmana abans del seu debut havia redactat una història de vida de….quaranta fulles. O quan avisava a les aul·les que estava excitat o no gaire fi. Tot i així no podia fallar a la meva cita amb els estudiants. Vagues, corona virus… O aquelles persones a les que poquet a poquet treia les pors de parlar en públic, un procés que jo havia viscut per la meva timidesa. No menys memorables les enrabiades amb uns i altres quan no ens enteníem. Contactes que s’esfumaven i jo em quedava sense una amistat de debo.  

Quan no he escrit sobre mi mateix, en ocasions he parit relats de ficció sobre salut mental amb una bona acceptació. Les meves hipomanies van repetir-se, com quan vaig atrevir-me a deixar una parella que no em convenia o quan disfrutava dels primers dies amb la meva…futura dona…ja l’havia esmentat abans, no? Estic últimament xerrant amb joves que els hi doblo l’edat. Canes em sobren i desitjo que el meu historial com a activista no s’aturi. Voldria fer com els actors, morir a l’escenari i que em diguin adéu amb rialletes i pena. Que jo només plori per deixar aquest món.

Cargando, un momento, por favor