No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

PETONS AL CEL Ningú vol morir. Ningú en té la culpa

Tots els actes comencen a la ment i en forma d’idea o sentiment. Idear la pròpia mort pot semblar una evasió temporal del patiment que una sent. En realitat és un atac que fa la ment a la pròpia integritat d’una mateixa. Això passa quan sents que estant viva no pots viure i que deixar d’existir és deixar d’estar morta en vida.

Planificar la teva pròpia mort és en l’estat mental suïcida, fugir de l’angoixa que et provoca continuar vivint. Intentar acabar amb la teva pròpia vida no és un acte que es fa pel desig de morir si no que és un intent de de deixar de patir quan una no veu una altra sortida.

I encara que no ho sembli, morir per suïcidi és el tràgic resultat irreparable d’una llarga i dura lluita interna: quan morir no és el que una desitja, sinó que viure agonitzant sembla encara més terrible. És fugir desesperadament, quan s’ha perdut la fe en la vida.

Aquesta realitat no és la d’algú covard així com no ho és la d’algú valent. Tot i que sovint trobem qui ho descriu com una acte d’egoisme i qui va a l’altre extrem igualment absurd idealitzant aquest tipus de mort.

El dol de perdre algú d’aquesta manera és indescriptible. Sempre queda el sentiment de culpa. Preguntes que mai tindran resposta. L’abraçada que hauries fet si ho haguessis sabut. I el SILENCI. Perquè com si no fos prou greu, a sobre, és un tabú.

No obstant això, ningú en té la culpa, però tots i totes som responsables de construir una societat més madura i capaç de parlar del suïcidi per molt difícil que sigui. Perquè parlant, escoltant, acompanyant, ajudant, informant/transformant podem salvar vides. #TOTSTENIMSALUTMENTAL. Cuida’t, cuidem-nos i cridem SÍ A LA VIDA i que la desesperança no ens mati.

A totes les persones que heu passat per aquests moments de lluita silenciosa us envio tot el meu afecte. M’alegro de que segueixis aquí. Admiro la teva força. Continua lluitant!

A tots els que estimem i enyorem a algú que ha mort per suïcidi us envio una abraçada enorme. No en teniu la culpa. Altrament dit: NO HI HA CULPABLES! Has fet, vas fer, el que vas poder. Sento moltíssim la teva pèrdua.

A tots els que esteu passant per una gran repte emocional. Als que esteu dins del que jo anomeno “el bucle” i que ara mateix no veieu cap solució. A vosaltres que esteu calladament intentant reparar la vostra ànima sagnant. A vosaltres us vull dir: La teva vida val la pena, tu vals la pena. El món NO serà millor sense tu, serà molt pitjor. Preferim 50000 vegades acompanyar-te si ho necessites, ajudar-te en qualsevol moment , dia o nit. Escoltar el teu plor i poder-te fer costat enlloc d’haver d’anar al teu funeral. Si portes a dins un NO PUC MÉS, demana ajuda. Demana-la ARA. No esperis a caure més avall. I sobretot, tingues fe. Et juro que demà serà millor. I potser aquest demà tarda en arribar, però arribarà.

Finalment, a tots i totes les que ja no esteu aquí. A vosaltres que vau lluitar. A qui vull recordar per qui vau ser i no per com vau morir: us envio una infinitat de PETONS AL CEL. Estimats i estimades, us enyorem. Cada dia.

Cargando, un momento, por favor