No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Kit de consells per no ficar la pota fins al fons

Ara que el tema de la salut mental s’ha esquitllat a les arenes -tot sovint movedisses- dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, tenir unes directrius per no perdre el nord en aquest nou trending topic és encara més urgent i necessari.


Que les frontisses de l’armari de la salut mental hagin començat a cedir és una bona notícia, i com que és possible que moltes persones s’encoratgin i acabin d’esbotzar-ne les portes, és de justícia fer tot el possible perquè allà fora no s’hi trobin una pluja de comentaris llancívols que facin del tornar-hi a entrar l’opció més raonable.

Heus aquí doncs un kit de consells per no ficar la pota fins al fons:

1. No et sentis així!

El sistema de reacció emocional té més anys que la picor i té la mania evolutiva de fer com si sentís ploure davant la veu de la consciència pròpia o aliena. Per tant, si algú confia prou en tu com per fer-te saber que té un problema de salut mental arran del qual se sent així o aixà, no li diguis que no se senti així. Stricto sensu és com dir-li a algú que està al·lucinant que deixi de fer-ho. La gran majoria de persones amb problemes de salut mental són conscients que allò que senten és, a vegades, il·lògic o injustificat. Dir-nos "no et sentis així!" només reforça la sensació que som defectuoses i que si patim tant és per culpa nostra.

Davant d’aquest tipus de comentaris és possible que ens avergonyim d’haver-te obert el cor i que afegim evidència a la hipòtesi insistentíssima que la gent ni ens entén ni ens vol entendre.

Alternatives: què et fa sentir així? Què he d’evitar fer per tal que no t’hi sentis? Què puc fer perquè et sentis millor?

2. A mi també em passa! (extended version: això li passa a tothom!)

Les emocions que sentim les persones amb problemes de salut mental són substancialment les mateixes que les que sent una persona sana. La diferència rau en el seu grau d’intensitat i en l’horitzó de problemes que se’n poden derivar. Per dir-ho així, el sistema immunitari psíquic de les persones amb problemes amb salut mental reacciona d’una manera tan bèstia que fa que, en molts casos, el remei sigui pitjor que la malaltia. Sentir tristesa, angoixa o vergonya és normal i forma part de l’espectre d’una salut mental correcta. El problema apareix quan la tristesa, l’angoixa o la vergonya són extremes i amenacen el desenvolupament de la vida normal, provoquen comportaments destructius o fins i tot amenacen la vida. És del tot comprensible i benintencionat que a l’hora d’intentar entendre què li passa a una persona es tracin paral·lelismes amb l’experiència pròpia. Ara bé, dir a mi això també em passa comporta invisibilitzar la diferència adjectiva i objectiva entre l’experiència psíquica sana i l’experiència psíquica problemàtica o patològica. A tall d’exemple, tothom sent vergonya, sí, però molt poca gent se’n veu tan afectada com per tancar-se a casa durant dies, tenir ideació paranoide o fins i tot autolesionar-se. Si efectivament això li passés a tothom, tindríem una societat encara molt més cardada que la que ja tenim.

Alternatives: com és, sentir-se així? Què et passa pel cap, quan t’hi sents? Què es pot fer per evitar que t’hi sentis?

Traslladar al centre la persona amb el problema fa que aquesta se senti reconeguda, sigui més fàcil que es cregui que la vols ajudar i vegi més plausible la possibilitat de poder-se sentir compresa i acompanyada. En conseqüència, concentrar-se en ella quan cal fa més probable que aconsegueixi sentir-se millor.


3. La medicació no serveix per a res. (Extra hot version: la psicologia i la psiquiatria són invents del poder per controlar-nos)

De la mateixa manera que prendre’s antibiòtics davant d’una infecció vírica és absolutament inútil però prendre’ls davant d’una infecció bacteriana et pot salvar, prendre’s psicofàrmacs davant d’un problema psiquiàtric existent pot marcar la diferència en la recuperació i salvar vides. Cal pensar i parlar amb rigor i procurar no confondre figues amb tractors. Pot ser cert que a la pràctica psiquiàtrica hi hagi un problema d’hipermedicalització, pot ser cert que els psicofàrmacs es receptin esbiaixadament, però això no exhaureix la totalitat dels casos. Quan algú pren medicació està lluitant contra un monstre i intenta recuperar-se’n. Ras i curt, condemnar que intenti millorar per la via de la medicina és condemnar que intenti millorar, i li dóna a entendre que preferim veure-la patir abans que veure-la actuar d’una manera que contradigui els prejudicis del nostre marc mental. Fer-ho és, doncs, prioritzar la visió pròpia sobre el patiment aliè i, conseqüentment, reforçar la desesperança de qui està patint.

Alternatives: m’alegro que estiguis buscant ajuda! Vols que t’acompanyi al metge o a la farmàcia, algun dia? Com se t’està posant, la medicació? Notes alguna millora?

4. No tens cap problema, només ets neurodivergent!

Si bé és cert que hi ha moltíssimes coses que la societat pot fer per incloure l’experiència d’aquelles persones amb alguna particularitat psíquica especial, també és cert que no totes les divergències són desitjables. Per exemple, és desitjable adaptar els espais de vida perquè les persones amb hipersensibilitat acústica pateixin menys, però no és desitjable que no donem a les persones que pateixen autolesions, pensaments intrusius o ideació autolítica el missatge cristal·lí i amable que no volem que ho facin. Viure en patiment constant és, efectivament, divergent, però no és en cap cas desitjable.
Abans de fer servir el terme neurodivergent cal que ens assegurem que aquella persona s’hi sent còmoda. Altrament podem estar-li fent entendre que no mereix cap mena d’atenció especial, que fer-se mal o no fer-se’n és, a la llarga, el mateix, i que per tant no val la pena buscar maneres més sanes d’enfrontar-se al patiment.

Alternatives: quin nom rep, el teu trastorn? Com et fa sentir, tenir un diagnòstic? T’hi sents còmoda? Com és, viure’l? Què puc fer per entendre’t? On puc trobar-ne informació?

5. Sóc molt TOC, jo, en aquestes coses!

Com deia abans, les emocions que sent algú amb una bona salut mental i les que sent algú amb una mala salut mental són les mateixes, i el problema apareix en el seu grau i en les seves conseqüències. Una manera útil de traçar la línia entre allò fotut però normal i allò fotut però perillós és la nomenclatura psiquiàtrica. Si bé el DSM (l’enciclopèdia dels trastorns mentals) ha merescut i mereix crítica i revisió constants, els trastorns identificats i reconeguts per la comunitat científica existeixen i defineixen experiències molt particulars. Per tant, si es vol entendre la peculiaritat de l’experiència d’una persona amb trastorn mental cal parlar amb rigor i no definir experiències de l’espectre sa amb el vocabulari mèdic. Per exemple, tenir una forta preferència per l’ordre no et fa tenir TOC, atabalar-se quan hi ha molta gent no et fa tenir ansietat social, i tenir tics de comportament no és tenir estereotípies autistes. Les conseqüències de fer servir les paraules a la babalà són nefastes: per una banda, es dóna a entendre que l’experiència patològica és suportable o fins i tot guai, tot colonitzant, capitalitzant, minimitzant i invisibilitzant així l’excepcionalitat del patiment psicològic. Per l’altra, es corre el risc de patologitzar conductes normals i acabar tractant de malaltes persones sanes. De la mateixa manera que l’experiència de diferents persones amb el mateix trastorn mental és molt variada, cal tenir ben clar que la normalitat no és unidimensional, i que ser poc comú en algun aspecte no implica estar fora de la norma. Cal tenir ben clar que encara que el teu patiment no constitueixi una malaltia, mereixes tot l’amor i atenció del món. 

L’alternativa, en aquest cas, és senzilla: fes servir sempre el llenguatge comú, i utilitza només el del DSM si has estat diagnosticat amb un trastorn mental. Si creus que pots tenir-ne un, busca ajuda professional qualificada i reconeguda, i si pateixes algun tipus de maltractament o ets víctima de mala praxi mèdica, posa’t en contacte amb associacions que lluiten per una assistència sanitària més humana i democràtica i emprèn les accions necessàries -legals, si cal- per millorar el sistema. No t’autodiagnostiquis: fent-ho no només t’arrisques a equivocar-te, sinó que també pots estar col·laborant a la invisibilització i estigma dels problemes mentals.

6. Jo és que sóc així, m’estàs jutjant sense conèixer-me!

Quan no som víctimes d’una opressió concreta ens pot ser difícil adonar-nos que el nostre comportament pot ser erroni, estigmatitzant o feridor. Tot sovint sentim comentaris racistes dits amb bona intenció (el negret del colmado és d’allò més simpàtic!) i hi reaccionem. Passa el mateix amb els comentaris referents a la salut mental. Si algú et fa notar que el teu comentari o actitud és erroni o estigmatitzant, no t’està atacant a tu. Les persones amb problemes de salut mental sabem perfectament que no es neix ensenyat, i sabem que la majoria de vegades no se’ns vol ofendre. De la mateixa manera que les persones cis han d’aprendre quines de les nostres actituds i comentaris són transfòbics, les persones sense problemes de salut mental han d’aprendre quan se’ns està estigmatitzant. Per tant, si algú et corregeix evita posar-te a la defensiva i no et posis a defensar la teva llibertat de ser ignorant i irrespectuós. No se t’està dient que siguis mala persona per haver ficat la pota. Senzillament estem desemmascarant tot un conjunt de violències normalitzades per tal, precisament, que deixin de ser normals i puguem tenir una vida millor.

Alternatives: em sap greu, no m’havia parat a pensar mai que aquest comentari fos erroni. Com em puc expressar millor? Quines conseqüències tenen, per vosaltres, aquest tipus de comentaris?

Cargando, un momento, por favor