Recordo una anècdota...

Recordo una anècdota: era pels volts de l’any 1999 o 2000 quan va haver-hi un atemptat de l’organització terrorista ETA a Barcelona. El conseller de l’Interior de la Generalitat va sortir als mitjans de comunicació i va dir que aquells terroristes “eren uns malalts mentals”. Aquell dia vaig saber què era l’estigma per part d’un representant públic. Jo tenia altres problemes. Treballava i no deia el meu diagnòstic a l’empresa, per por a ser acomiadat o que em tractessin de forma diferent a l’habitual.

L’any 2012 faig la formació d’Obertament i entro a formar part de l’equip Alerta Estigma i del de Sensibilització. Aquest voluntariat me’l vaig prendre molt a pit, donat que em trobava en una situació en la que havia d’omplir el temps.

Temps hi ha hagut per debats acalorats, llargues conversacions, intercanvis d’impressions, anàlisi de casos, redactar fitxes i correus electrònics, buscar informació, gravar-la, etc. Fins al punt de provocar-nos contrarietats amb les nostres visions de la salut mental i el tractament que n’han fet alguns mitjans de comunicació i en declaracions públiques o institucionals, així com en pràctiques empresarials.

Ha estat un voluntariat molt dur, ple de tasques trafegoses, ple de dificultats i ple d’anàlisis minuciosos, que demandaven una gran eloqüència, domini de les tecnologies i capacitat de treball. Per tractar-se de voluntaris, els qui hem passat per l’equip Alerta Estigma ens hem buidat per donar resposta a casos realment complexes.

Cada dia hi havia més denúncies a la bústia del nostre correu. Cada 15 dies ens reuníem. Ens era impossible donar resposta a tots els casos, ja que cada singular cas l’estudiàvem paraula per paraula, foto per foto, vídeo per vídeo, assistint a teatres o espectacles, buscant diaris a les biblioteques, portant tres registres de casos plens d’enllaços, dades, lletres i números, tenint saturats els correus electrònics, etc.

Entre gener del 2013 i aquest mes de juny del 2015 (dos anys i mig) vam rebre i gestionar més de 200 denúncies, la major part de les quals era per pràctiques discriminatòries o estigmatitzants. Poques denúncies eren positives, tot i que nosaltres també tractàvem aquestes alertes i les reconeixíem als mitjans emissors, enviant-los correus d’agraïment i fent visible en les xarxes socials les seves notícies realistes, acurades o més pertinents.

En aquest temps les he vist de tots els colors. En tots els suports mediàtics (premsa, ràdio, televisió, internet, xarxes socials, llibres, teatre, etc.). En tots els suports hem tingut l’oportunitat de comprovar com d’estès està l’estigma en la nostra societat.

D’exemples n’hi ha múltiples, com aquell contertulià de TV qui va pronunciar les paraules “paranoia” i “paranoic” fins a 13 vegades en un minut, afirmant que això era un virus que es contagiava. Doncs no, la paranoia no és això. Quan tingui l’oportunitat de parlar dels símptomes d’algun trastorn mental, estaré encantat d’explicar-vos què és la paranoia, però no és el cas avui.

Que uns emprin el terme “manicomi” per titular obres de teatre, llibres, o per insultar via Twitter, també ens hi hem trobat. Sabent que “manicomi” és un terme en desús i que ens recorda, a les persones que patim un trastorn mental, en institucions del passat, ja obsoletes.

Quan arribem a sentir a parlar en mitjans de comunicació de l’esport sobre l’esquizofrènia del Real Madrid o del Barça, és que alguna cosa no va bé... Evident, l’esquizofrènia s’associa a quelcom negatiu... Així és com ho entén tothom.. I no tenim en compte que l’esquizofrènia la pateix un 1% de la població, independentment del seu status social, cultura o religió i que es neix amb una predisposició genètica a partir-la.

En alguns casos s’han emprat conceptes psiquiàtrics o clínics com a metàfores negatives per descriure comportaments o actituds d’una persona concreta, o de col·lectius també. Altres vegades s’han utilitzat despectivament paraules i conceptes relatius a la salut mental, com quan un periodista, ara reconvertit en polític, afirmava, sense embuts, que hi havia una “Hispafrènia”o “esquizofrènia hispànica”, que actuava com una invasió de zombis. Això ho he vist a la TV pública. Doncs no, l’esquizofrènia no es pot vincular a cap tipus de nacionalitat i definitivament l’esquizofrènia i els zombis no tenen res a veure. Hi ha determinades línies vermelles que no està bé creuar-les, per allò que diem que qui pateix les conseqüències d’aquestes afirmacions falses i discriminatòries és la persona diagnosticada de trastorn mental.

Quan tots els llibres i estudis psiquiàtrics haguts i per haver ens parlen de “Trastorn Obsessiu Compulsiu”, ha de sortir un periodista i dir “Trastorn Compulsiu Obsessiu”, al revés!! Tot això, per cert, en un article en el que es ridiculitza a una persona amb aquest trastorn.

El trastorn bipolar també dóna molt de joc. Tot i que el terme “bipolar” en sí, sense el trastorn, pot ésser emprat sense cap càrrega de consciència, donat que vol dir “que té dos pols”. En aquesta línia, un titular d’un rotatiu parlava de “Debate bipolar” i en cap cas, nosaltres vam intervenir, ja que el concepte no va ser emprat amb doble sentit, sinó que pròpiament, “Debate bipolar” significa “Debat que té dos pols”, per tant, res a dir.

Ara bé, quan una periodista, sense ànims de perjudicar ningú, ni amb mala fe, ens parlava de “trastorno cuatripolar”, doncs hem de dir que no. Que el trastorn bipolar no pot ser quatripolar. Altra vegada, una línia vermella traspassada. I no és mala fe, simplement és el desconeixement de l’estigma associat a la salut mental.

En tot aquest temps, ja ho he dit abans, les he vist de tots els colors. Fins i tot un catedràtic d’economia, en un article d’opinió deia “Economia esquizoide” en el que l’economia, segons ell, “entrava en una dissociació entre dos tendències simultànies i contradictòries”. Tornem a caure en els estereotips que parlen de dissociacions, contradiccions, etcétera? Doncs no! L’economia no pot ser esquizoide, senyor catedràtic! La personalitat esquizoide és una cosa que no té res a veure amb l’economia. No em barregi peres amb pomes!

Però és que de metàfores negatives ens n’hem trobat a cabassos, com quan un sociòleg afirmava que la situació del partit socialista era “una situació totalment esquizofrènica”. Segurament, aquest sociòleg va llegir la portada del diari “ABC” de fa uns anys enrere en la que s’afirmava “Esquizofrènia socialista” amb la imatge de rerefons de dos guants de boxejador contraposats, ja per fer-ho més violent, si cal.

Fins ara us he posat exemples molt suaus. Quan hem hagut de tractar notícies relacionades amb agressivitat o violència, ens ha sigut més costós treure’n conclusions.

Deixeu-me acabar amb unes reflexions sobre l’estigma i la discriminació en salut mental.

Una vegada se’m va diagnosticar un trastorn mental sever i crònic. El diagnòstic és útil per a assignar-me un tractament farmacològic i psicosocial, també m’ajuda a saber què em passa. Però no ajuda en el sentit que m’identifico amb aquest diagnòstic i això també condiciona el tracte que rebo per part del meu entorn. Si el meu entorn em relaciona amb conceptes negatius, viuré el trastorn com un fet negatiu, i això farà que el meu comportament adquireixi connotacions negatives.

L’estigma és una marca o etiqueta que vincula una persona o a un col·lectiu a una sèrie de característiques o comportaments que s’aparten de la norma. Aquesta marca identifica exclusivament i genera una separació entre “nosaltres i “ells”.

De manera que si l’estigma diu que les persones amb trastorn mental són violentes, impredictibles o que no es poden relacionar, obtenim discriminació. És a dir, pensem que ens fan por, que ens n’hem d’allunyar, o que no ens hi volem relacionar. Com a resultat, tindrem exclusió social. És a dir, menys possibilitats de relació, menys oportunitats laborals i menys possibilitats per recuperar un projecte de vida.

L’estigma genera també autoestigma, que és aquell estigma que incorporem les persones amb trastorn mental en interioritzar els atributs negatius i això comporta amagar el diagnòstic per por al rebuig.

Amb Obertament, som nosaltres, les persones amb trastorn mental, qui donem la cara i expliquem el trastorn mental des de la nostra perspectiva. Som nosaltres qui podem explicar, millor que ningú, què és viure un trastorn mental i què és la salut mental, amb les nostres paraules, els nostres punts de vista i la nostra experiència.