No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Estigma i obstacles contra l'esforç i les ganes

Any 1989. Després d'haver estat més d'un any i mig treballant de fuster i rebent teràpia en una associació per a malalts psíquics, i haver obtingut posteriorment un diploma per un curs de fusteria de taller que convocava l'INEM que durava 600 hores, em vaig presentar a molts tallers de fusteria de Barcelona, amb fotocòpies del diploma que havia obtingut. Em diuen els caps de taller que allò no serveix, i en saber la meva edat, 26 anys, em diuen que si no sóc oficial de primera, no em donen feina.

Em fan pensar que mai podré treballar de fuster, i decideixo provar de tornar a la universitat per acabar una formació acadèmica per poder treballar després. Decideixo començar la diplomatura de magisteri en una universitat privada. Poc acostumat, des de que havia deixat la universitat l'any 1982, a tractar amb noies joves, m'adono que la majoria només es fixa en el meu aspecte físic, inflat per la medicació, i en les meves carències en la comunicació. Els professors universitaris que parlen de la integració d'alumnes amb discapacitats a les escoles, tendeixen a rebaixar els meus mèrits com a estudiant pel fet de trobar-me diferent i de més edat. Tot i així, aprovo el primer curs amb bones notes, fins i tot un excel·lent. Durant el curs següent intento mantenir la il·lusió i l'esforç, tot i sentir-me discriminat. Però la pressió se'm fa insuportable i començo a faltar a les classes. Quan intento tornar, ja no puc agafar el fil, i passo més d'un any enganyant els meus pares i la meva psiquiatra.

Arriba un moment en què a casa meva no veig altra sortida que llançar-me daltabaix del balcó. Per sort la meva mare es posa al meu davant i crida al meu germà gran. Llavors reacciono i demano que em portin a l'hospital psiquiàtric. Un cop allí, em canvien la medicació, i recupero el meu aspecte físic normal, i el meu pensament torna a ser lògic i pausat. Amb alguns alts i baixos, la meva vida des de llavors és bona i digna de ser viscuda.

 

Vols llegir sobre Microdiscriminacions? 
Minimització - Simptomatització - Condescendència - Supòsit de menor intel·ligència
Supòsit d'incompetència - Perillositat i imprevisibilitat - 'Por al contagi' - Vergonya
Vols escriure la teva experiència en primera persona? Aquí t'expliquem com fer-ho
 

Cargando, un momento, por favor