La lluita permanent

Aquest any 2017 ha sigut bastant intens per a mi en diversos sentits. He fet canvis molt importants i afrontat alguns reptes també, en diferents àmbits de la meva vida. Des d'acceptar la meva orientació sexual i normalitzar-la en el meu entorn, començar en una feina nova, realitzar formació per a joves aturats i intentar ampliar i mantenir una vida social activa. Curiosament no tan complicat tot plegat com jo podia haver imaginat, i en aquest sentit força satisfet. He tingut l'oportunitat de conèixer gent meravellosa, acceptar-me molt més a mi mateix i canviar de perspectiva vital.

Malgrat tot, aquesta setmana vaig tenir una "sacsejada" força intensa a propòsit de la meva salut mental. Sent sincer, he de dir que pràcticament aquests últims mesos me n'havia oblidat, o per ser més exactes, descuidat. El dilluns començava en una feina nova, d'auxiliar administratiu, en una empresa propera a la meva localitat. Estava il·lusionat de començar i amb ganes de poder tenir, per fi, la tan anhelada estabilitat laboral. Un lloc de treball en què sentir-me inserit, a gust i amb ganes de quedar-me.

El despertar del primer dia ja no va ser gaire prometedor, estava inquiet i força ansiós. Tanmateix no em vaig capficar gaire, qui no ha tingut els nervis del primer dia en qualsevol feina nova. Però les hores d'aquell primer dia van anar transcorrent i les meves sensacions lluny de millorar, es van tornar molt pesades i desagradables. A la tarda vaig haver de refugiar-me en un lavabo durant una bona estona. Em vaig enfonsar completament, vaig plorar de forma descontrolada i sentia una pena i una tristor que no sentia des de feia temps. Em va costar molt obrir aquella porta i tornar al meu escriptori. Em sentia al fons d'un pou profund. El nivell irracional d'amenaça i angoixa que vaig percebre van ser molt elevats, creieu-me. Com a companya que és l'ansietat des de fa uns anys ja, puc dir que va ser un episodi considerablement virulent. Em vaig sentir ferit internament en un grau molt gran. De totes maneres, ningú de l'oficina se'n va adonar. Ja me'n vaig ocupar jo que així fos. Perquè sumat a aquesta mena de trencament de l'ànima, se sumen la por al judici dels altres, la vergonya, la impotència i la sensació de vulnerabilitat. També la incredulitat, en creure's que un té ja superades moltes coses.

L'endemà vaig tornar a primera hora al meu lloc de treball i parlant en privat amb la meva cap, li vaig explicar la situació i comentar que ho deixava. Va ser molt comprensiva i ho va entendre. Fins i tot em va proposar alternatives. I és que per sort a l'empresa en qüestió tothom va ser molt amable amb mi i no vaig tenir cap mena de tracte ni situació desagradable en el meu primer dia. Em van acollir bé. I aquesta part potser és la més complicada, el fet de no tenir cap desencadenant directe relacionat amb aquesta ansietat. Prendre consciència que és una qüestió interna i personal, una lluita silenciosa contra nosaltres mateixos i que difícilment ens poden ajudar des de fora. Sovint és difícil que ens entenguin, explicar-ho o poder transmetre aquest patiment tan irracional per al nostre entorn.

Tot plegat em va recordar, de forma dolorosa, el meu problema de salut mental. I el perquè em vaig unir a Obertament. No podem fugir de nosaltres mateixos ni de les nostres debilitats, però sí que podem triar com afrontem els nostres fantasmes interiors. Per a mi una de les millors formes que he trobat de mantenir aquesta lluita és la normalització i visibilització d'aquesta problemàtica que afecta tants de nosaltres. I que tot i això gran part de la societat decideix ignorar, menystenir o jutjar des dels perjudicis o la ignorància. I aquí seguim, sense tenir molt clar el rumb però tirant endavant malgrat tot.