Fora el mal fari

Tretze articles aquí ja. Més curtets, més personals, més seriosos o irònics i fins i tot una mena d’història encarregada de ficció. No veig gaire comentaris als meus textos. A Obertament em diuen que és una secció la de blogs amb el seu públic constant i m’ho he de creure. A la web no s’observa moviment però a les xarxes socials sí trobes que s’aconsegueix un cert impacte.

Jo continuo escrivint amb una certa regularitat. Mai endevino com serà la propera composició, quin to adoptaré. Penso que agradaré algú, que sensibilitzaré? Mmm. Espero que no siguin imaginacions meves. Com el cantant o l’escriptor que vol tenir reconeixement. Mai ningú m’ha dit sentir-se identificat amb el que he creat. Potser no cal. Més importat és aportar una pinzellada, una gota d’esperança a un món i un col·lectiu que passa estones ben fotut.

La gran victòria és aquesta web, com altres, i l’alliberament de qui pren el meu exemple i el de molts i escriu. Alguns exhibeixen els seus sentiments per primer cop. O en la seva vida parlen. O deixen la por per un moment al racó. He descrit el que faig, com he viscut el trastorn i les vivències dels companys. Des de la normalitat, el dia a dia que a vegades es fa ben coll amunt. No busco fer amics, rebre felicitacions, que bé que escrius... El que arribi ja ho farà algun dia. Si la lluita és lenta i amb retrocessos el que m’interessa és seguir caminant i ja m’ho trobaré.