No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

La incomprensió de la impossibilitat de fer

La depressió és una merda. Ho és en si però també ho és perquè qui no la viu no és capaç de comprendre-la. De fet, jo portava tota la vida des de que tinc memòria convivint amb una dona amb depressió, la meva mare, i mai havia acceptat que allò que li passava s’escapava de la seva voluntat, que era una malaltia i que no ho podia evitar. Jo la culpava a ella, la responsabilitzava, que és el que acostuma a fer la gent que no té depressió a la gent que en té amb frases com “Si volguèssis fer-ho realment ho faries”.

No vaig lligar caps fins que, després d’estar ja bastant temps jo mateixa molts dies al llit o al sofà sense poder fer res més tot i voler, una noia que vaig conèixer em va explicar que havia tingut depressió i, amb les seves paraules, m’ho va descriure millor que ningú ho havia fet mai: “és com una mandra molt forta però que no és mandra perquè no ho pots controlar, llavors no pots fer res”. Vaig entendre-ho, vaig descobrir que allò que m’estava passant era exactament això i que era el que havia fet que la meva mare no fos una mare model, no fos una mare normativa, no estigués per mi com jo volia, i per fi vaig veure que no era culpa seva, que ella només ho patia. Vaig prendre consciència de com podia haver empitjorat la situació tota la suma d’incomprensió per part meva, i no només meva, que havia rebut tot aquest temps. Ella, per la seva actitud, era criticada o qüestionada en diversos entorns, això ens passa als depressius. I quan passa i tampoc rebem per altres bandes comprensió i ajuda en el que ens costa, les relacions socials no ens fan res més que mal i acabem, en moltes ocasions, en una situació d’aïllament social.

És tan alt el punt d’incomprensió general sobre aquesta malaltia, que vaig anar al metge de capçalera per demanar-li ajuda i la seva resposta va ser: “i perquè no et pots aixecar? si tens dues cames!”. Vaig haver de tornar al cap de dues setmanes quan ja estava molt pitjor, plantejant-me empastillar-me i acabar a urgències per fer veure que no podia més i em donèssin ajuda, i com que em vaig posar a plorar em va derivar a un psiquiatra, cosa a la que s’havia negat la primera vegada. Va rematar la seva merda de professionalitat amb un “és que no et vas explicar bé”. Ok, per la propera, tot i que no puc fer res i per això vinc, em preparo un power point perquè ho pillis, que no vas estar atent a les classes a la universitat. Doncs no, les malalties mentals no es consideren igual que les altres malalties. Hi ha un estigma i una culpabilització. Hi ha por perquè hi ha desconeixença.

Tot això ve, i relacionant-ho amb el gat en aquarel·la, a que la meva mare ha estat molts anys sense sortir de casa, agafar el telèfon a ningú, sense quasi banyar-se etc. Ara havia passat una cosa (que no puc explicar) que l’ha fet estar una mica millor, sortint alguna vegada de casa, i banyant-se sense ajuda. És el seu aniversari avui i em va proposar passar el cap de setmana juntes i anar a la platja, després d’anys sense fer res juntes i jo ja amb la idea que seria així per sempre. Em vaig ilusionar molt, així que vaig voler celebrar-ho molt per animar-la, donar-li molta importància al dia que anàvem a passar, al seu aniversari com a quelcom positiu. Vaig comprar-li un regal i vaig fer-li (ahir mateix) aquest quadre. És un gat en aquarel·la en A3. Cal a dir que com que mai he fet quadres així de grans en aquarel·la, ni gats que no siguin massa plans, ho he fet a partir d’un quadre que he vist a Pinterest firmat per Katya Minkina. He fet un gat ja que ella en té dos i quasi sempre ha conviscut amb gats. A més, també hi ha una connexió entre la relació amb animals i les persones amb malalties mentals, doncs els animals no estigmatitzen, no jutgen amb prejudicis. Tracten igual algú malalt com algú que no ho està, per tant és una relació que pot ser molt positiva per a les persones amb depressió.

Avui m’ha dit que està molt depre i que al final no vol fer res. Jo ara m’he posat molt trista, doncs m’havia fet moltes il·lusions. I em posa molt trista que ella estigui així de malament. I molt trista tota la incomprensió que ha rebut tants anys per part meva i que tantes persones amb depressió reben a diari.

Per la celebració també vaig anul·lar uns plans molt esperats que tenia des de fa molt amb unes amigues. He intentat refer-los però llavors una d’elles ja havia dit a la seva mare de quedar i ella també està malalta del mateix, així que tampoc li pot canviar els plans.

Montorix

*Aquesta entrada als blogs (tant textos com il·lustració) és una rèplica de la publicació original del blog 'Brutícia Sublim', que podeu veure aquí.

Cargando, un momento, por favor