No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Una breu reflexió sobre el programa 'This is Art: Bogeria'

Acabo de veure el programa This is Art: "Bogeria". En aquest documental hi veig llums i ombres. Per una banda, l'excel·lent participació de gent de Ràdio Nicòsia, com la Micaela, la Princesa Inca, la Dolors, el Xavi i altres... La participació del psiquiatre Tizón, encertada però breu, etc. He de dir que en alguns passatges del documental s'esmenten diverses personalitats a les quals s'atribueix un trastorn mental, entre elles Michael Jackson i Robin Williams, dels qui no n'estic segur que en patissin un. Després, el conductor del programa agafa diferents llibres i quadres per exemplificar la bogeria: Goya, Panero, cartes de Van Gogh, música de Schumann, poema de Wolf, cita de Dalí o de l'anunci de la Colifata amb Aquarius, així com el final del Quixot. No està pas malament, m'agrada molt els fragments d'una i altra obra triats, jo també els hagués triat. Ara bé, quan parla de Schumann i es llença al riu, és el que diu el David García, aquella frase del periodista: “gracies a ell i la bogeria el Rin es encara un riu ple de musica i romanticisme" em sona més a fals positiu (frase positiva envers la salut mental, però falsa en la seva argumentació).

I quan parla de l'intent de suïcidi de Schumann, o el suïcidi de Hemingway o el suïcidi de Wolf, ho fa de manera romàntica, és a dir, amb una música de fons lenta i suau, mentre per exemple, amb la Wolf, es recita un poema seu... Em sona a suïcidi romàntic i això no ho puc tolerar. El suïcidi tendeix a ser tràgic o traumàtic, però mai romàntic... no em sembla gens bé aquest tracte que en fan en el reportatge. És com dir: vas a un Restaurant sel·lecte, amb un gran servei i una cuina de bona reputació i et serveixen una gran tifa de vaca en un plat gran i ben net, amb tot el luxe i exiquisitesa, però la tifa no deixa de ser una tifa... i les tifes no me les menjo, per molt luxós i prestigiós que sigui el Restaurant.

El millor del repor és Ràdio Nikòsia, el Tizón, les frases extretes dels llibres, escultures, quadres i obres i el parlar naturalment d'esquizofrènia, trastorn bipolar, o TOC, sense matisos i de bogeria, sense acomplexar-se. Afegiria que, valia la pena anar a Düsseldorf o Zarautz per exemplificar la vida d'aquests genis bojos? Mentre TV3 tingui diners per patrocinar aquesta mena de programes, no em queixo... i cal dir, també, que cal ser agraïts per, almenys, haver intentat fer un programa així, sense caure en tòpics que ens duen a pensar en els falsos positius, més sovintejats del que correspondria a aquestes alçades del segle XXI.

També és cert que el programa té un efecte desestigmatitzant. Si traiem aquestes petites relliscades, el programa tracta amb naturalitat el fet de tenir un trastorn mental i ser una persona creativa i fins i tot, per què no? Genial. Els genis apareixen cada X temps i no se sap mai d'on sortiran, ni quina condició mental tindran, ni en quina disciplina destacaran... mentre s'entengui que la causa de la genialitat no és el trastorn mental en si, anem bé. D'exemples de genialitat, amb o sense trastorn, també n'hi ha molts. En definitiva, com ja sabem a Obertament: el trastorn no és el què fa el geni, mentre que hi ha hagut genis que han tingut trastorn mental. Una cosa no treu l'altra. Es poden donar simultàniament, o no... perquè en el fons l'Art és molt subjectiu, i un quadre de Van Gogh pot ser una obra mestra per alguns, i per altres no significar res... M'explico?

Dani

Cargando, un momento, por favor