No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Comença la campanya d'Obertament!

Comença la campanya d’Obertament. Aquest any puc sentir-me una mica més implicat perquè vaig assessorar una miqueta els creatius publicitaris que l’han dissenyat. La germinació d’una campanya és un procés llarg com un túnel i jo vaig poder fer una ulladeta en el moment que el comboi parava a cada estació en la ruta cap el destí final. Canvio de tema.

Més d’una vegada m’he sentit un activista en minoria per no haver patit actes flagrants de discriminació. Ho dic perquè més de la meitat de les persones amb una problemàtica de salut mental han relatat experiències doloroses que han tingut lloc a la seva vida de forma gens puntual. Això no m’impedeix recordar quan la meva mare romania ingressada, amb un diagnòstic com el meu, i només podia veure’m cinc minuts abans que jo marxés cap a la feina. Ni de broma jo podia dir que arribava uns pocs minuts tard a la meva cap perquè era quelcom... “poc fotogènic”. Pensava: si jo no deia res del meu trastorn, millor no correr el risc de confessar que ma mare no estava del tot estable. Avui en dia, no seria tan poruc, almenys en relació a ella, i s’imposaria el meu paper de fill amb ganes de donar suport a qui sempre ha estat al meu costat.

En quant als meus amics, han estat 17 anys en els quals la salut mental ha ocupat un lloc marginal. Tots haurem patit mals moments familiars, econòmics, emocionals. Jo he escrit sobre el meu activisme i coses que m’han passat però els meus coneguts s’han sorprès un parell de cops per alguna fase d’eufòria i durant algunes setmanes han observat o intuït la meva tristor. Poc balanç per gairebé dues dècades. El que està clar és que em tenen sempre per parlar d’aquests temes. Costa obrir les finestres i estic preparat per deixar que corri l’aire i fugir de secrets, fugir de valorar-me en menys del que sóc.

Acabo pensant en els meus companys activistes. He intentat ajudar a persones en fases delicades. Espero haver contribuït a alleugerir èpoques de depressió o inestabilitat amb una forma de ser i de parlar franca, a la vegada que poc vistosa i bastant simple. No sé si jo m’he acabat de mostrar, si la gent s’adona dels meus veritables pros i contres. Per descomptat, no penso que una persona amb un trastorn sigui millor consellera que la resta de la població, tot i que sempre compartirem complicitats, alegries i malestars passats.

Som-hi amb la campanya. Tan de bo m’atreveixi a parlar amb desconeguts. No busquem vots ni molts més fidels a la nostra causa. Això sí, que cap persona que ens conegui entengui la salut mental de forma estereotipada mai més. Un sofà, una rodona groga. Apropeu-vos, persones de ment oberta. Obriu els ulls i entreu a Matrix...si sou curiosos.

Cargando, un momento, por favor