No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Acceptació de la meva ment

Les persones amb un trastorn mental tenim una lluita constant amb el nostre cervell. D’aquestes lluites, hi ha una que és especialment dura: acceptar la malaltia.

Al principi estàs en procés de negació. No ens creiem que tenim un problema o, en el meu cas, no entenia per què m’ha tocat a mi patir-ho.
Al no acceptar-ho i al veure l’estigma tan gran que hi ha, tens por de dir-li a la teva família o amics, sabent que et diran que t’animis i que ells també tenen dies dolents. Sí, això pot passar en alguns casos com quan li vaig explicar a la meva amiga, la qual va dir que parés de fer-me la víctima. Però en la majoria de casos, encara que no ho sembli, t’escoltaran, t’ajudaran i t’animaran.

A mi em va costar molt acceptar que tenia un problema sobretot degut a l’estigma que hi ha amb els trastorns mentals. Jo no vaig voler buscar ajuda fins passat un parell d’anys des que vaig començar a patir símptomes. No m’acabava de creure el que em passava i creia que allò eren simplement uns dies d’estar malament. Però els dies van anar passant i es van convertir en mesos i anys, així que la única sortida era acceptar el que tenia, buscar ajuda i intentar viure en pau amb el trastorn.

Després de la fase de negació ve una altra fase: creure que tot és culpa teva. La realitat és que no ho és, no has fet res per merèixer això, encara que tu creguis que alguna cosa dolenta hauràs fet. En el meu cas, amb un tipus de trastorn bipolar, m’han arribat a dir que és culpa dels meus pares. La realitat és que no és culpa de ningú, per desgràcia ens ha tocat ser aquella 1 de cada 4 persones que al llarg de la seva vida patirà un problema mental. No podem anar a buscar culpables sinó que hem d’intentar viure amb el que tenim de la millor manera possible.

Una altra fase important és acceptar que necessitem ajuda, ja sigui amb medicació i/o psicoteràpia. Per mi, començar a prendre medicació va ser un inici d’una gran batalla. Hi ha un estigma molt gran que envolta les pastilles per les nostres ments, fent que ens sigui molt difícil entendre que, en molts casos, ens ho hem de prendre per estar bé. Aquesta batalla, en el meu cas va durar mesos però al final vaig aconseguir entendre que igual que ens prenem mediació si ens fa mal la panxa o una cama, també ens en podem prendre si el problema és de salut mental. També és important recordar que tot tipus d’ajuda és sempre benvinguda i no podem deixar de tenir-la perquè ens sentim una mica millor, ens sentim millor perquè tenim aquesta ajuda.

Al principi costarà molt, però mica en mica, dia rere dia, aniràs acceptant el que tens sense atribuir-ho a culpables. Poc a poc ho aniràs explicant a les persones més properes i seràs capaç de buscar ajuda i no sentir-te malament o més dèbil per haver-ho fet. Et puc assegurar, i ho dic per experiència, que un dels reptes més grans és acceptar la malaltia però ho acabaràs fent, sé que ho faràs perquè, si jo he pogut, tu també pots.

Aida Miguel

Cargando, un momento, por favor