No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

No hi ha dret de lucrar-se amb l’estigma!

Voldria parlar-vos dels espectacles altament estigmatitzants respecte el col·lectiu de persones amb trastorn mental, com: “Psycho Escape” de Horrorland Park (Cercs, Berguedà), “Psiquiatría – Dr. Steinberg” de Banana Chicken (Barcelona), “El Manicomio” de Vols Festa? (Salou); per no citar altres que en el passat han fet el mateix: “Manicomio” del Circo de los Horrores (espectacle itinerant, amb origen a Madrid), “Psycho Asylum” de Túnel del Terror (a Granollers fa uns anys), “El Manicomio” del Castillo de las Tinieblas (Castelldefels).

“Psycho Escape” i “Psiquiatria – Dr. Steinberg” són Escape Rooms, una moda importada dels països anglosaxons; “El Manicomio” de Salou és una festa de comiat de solters; “Manicomio” de Madrid, un circ; “Psycho Asylum” un espectacle del tipus túnel del terror; i “El Manicomio” de Castelldefels un restaurant amb show incorporat.

Tot i ser tipus d’espectacles diferents, hi ha varis denominadors comuns en tots ells: tenen webs molt visuals, carregades de símbols, i generalment poca lletra. Les llegendes que acompanyen les imatges que apareixen acostumen a anar carregades d’estigma, sobretot de relats que associen salut mental amb violència, burles, ridiculitzacions i banalitzacions.

Alguns d’aquests espectacles, com per exemple els Escape Rooms, van d’electroxocs, de contencions, de “l’hora de la medicació” amb una lleugeresa que fa feredat. Psycho Escape a més, fica en el mateix show, de manera imaginaria, a suposats malalts de tuberculosis amb persones amb trastorns mentals, però què és això?! Ni parlar del Manicomio del Circo de los Horrores, que utilitzava un llenguatge ben barroer, amb insults i vexacions; representant a bojos dins de gàbies, amb motoserres amenaçant, amb camises de força ensangonades, parlant de lobotomies en la seva web, i un llarg etcètera.

 La visió de les persones amb trastorn mental, infermeres, psiquiatres, etc. com a grolleres, destraleres, monstruoses i mal educades, etc. provoca el riure i amb ell ve l’estigma del trastorn mental. Això sí, arrasaven allà on anaven, esdevenint supervendes... d’estigma, es clar!

Tot sovint hi ha diversos vídeos a les seves webs. Vídeos que reprodueixen els mateixos estigmes, fent servir el terror com a ganxo pel possible client. Un cas particularment greu és el de Psycho Asylum, en el que el cartell publicitari sortia una mà esgarrinxada amb unes tisores clavades i plena de sang per tot arreu. Feia angúnia!

Aquests espectacles fan una autèntica apologia de la violència en l’àmbit psiquiàtric, sense cap mena de contemplació. Però ni tan sols la Fiscalia per delictes d’odi i discriminació s’immuta davant d’aquests estigmes.... Estem parlant de negocis que es lucren a costa de la discriminació, que se’n beneficien de tot l’estigma que genera la nostra societat i ho concentra en una localitat determinada, amb la promesa de que t’ho passaràs molt bé, et divertiràs, riuràs i viuràs una experiència meravellosa. El tòpic més utilitzat és el manicomi perquè dóna joc, dóna caché, dóna més estigma, si hi cap. És patètic. No hi ha dret de lucrar-se amb l’estigma!

Aquesta banalització de la salut mental mercantilitzada no només la trobem en espectacles. Ho hem vist en llibres com “El Manicomio Catalán” de Ramón de España, o en espots publicitaris dirigits per mites del cinema vivents, com la Isabel Coixet, que va dirigir l’anunci “Amodio” de l’empresa d’embotits Campofrío: un estigma exquisit, classista, de luxe, de VIPs, de tacons alts i smoking, però estigma repugnant en el fons.

Des de 2013 vaig darrere aquests espectacles que denigren la salut mental intentant fer-los arribar el nostre descontent, canviar el seu comportament i, en definitiva, aturar-los. A base de lluitar, de mobilitzar la base social, d’enviar molts correus de denúncia, de reunir-nos amb autoritats, amb les administracions, amb uns i altres, i de pressionar els directius o responsables dels espectacles, vam aconseguir des d’Obertament i ActivaMent posar fre a Manicomio del Circo de los Horrores. Avui en dia ja no fan aquest espectacle, podeu comprovar-ho a la seva web. I, si el tornen a fer, no trepitjarà Barcelona, segons la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Vam posar fre a El Manicomio del Castillo de las Tinieblas, el qual encara existeix com a negoci de restaurant, però ja no se’n fa la publicitat que se’n feia. Psycho Asylum es va aturar, també, i avui en dia Granollers és la primera ciutat de Catalunya amb un Pla Antiestigma, sota la batuta d’Obertament. Però queden restes de tot el mal que van fer uns i altres: alguns vídeos, webs o imatges encara circulen per internet, per tant, no s’ha fet net.

Dóna per pensar que la pressió realitzada des del nostre col·lectiu hagi tingut algun efecte que ha contrarestat aquest estigma. De manera que es demostra que l’activisme, basat en el respecte en l’altre, però també en no mossegar-se la llengua davant la falsedat que representen aquests espectacles, serveix per a que no proliferin i es mantinguin a ratlla. Cal posar un límit, i aquest límit hauria de ser infranquejable: cap espectacle ha d’estigmatitzar el nostre col·lectiu. Com a societat ens hauria d’avergonyir el fet d’estigmatitzar les persones que patim un trastorn mental, quelcom massa seriós com per tractar frívolament, dic jo!

Cargando, un momento, por favor