No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Ni histèriques, ni silenciades: Silvia

Sempre havia somiat en ser mare.... en cap moment em va passar pel cap que arrel d'aquest esdeveniment tan extraordinari, la meva salut mental quedaria malmesa de per vida. Va arribar l'hora del part. Era feliç, no tenia por i psicològicament estava molt preparada. Encara no sabia el tracte que rebria i com quedaria....

Vaig entrar a les 22.00h a la sala de parts, no em van fer cas en cap moment i després de quatre epidurals, a les sis del mati, van decidir despertar a l'anestesista de guàrdia. Em van arraconar al fons amb els braços plegats i l’únic comentari que va fer és que les dones a la prehistòria parien sense epidural (era un home, es clar). No el vaig tornar a veure.

A les vuit va venir l'anestesista de torn i em va dir que pariria amb dolor. Després d’un part molt dur, vaig preguntar si em posarien punts. Les dues doctores, dones, van esclatar a riure, deixant-me destrossada per dins, per sempre. Del principi al fi em van tractar com a un animal. Vaig perdre el coneixement i quan el vaig recuperar em van posar als braços un paquet que es menjava els punys, ni tenia forces per agafar-lo ni el podia mirar....Aquí va començar la meva depressió postpart que, després de pujades i baixades, s'ha tornat crònica....

Sentir totes les visites dient que tenir un fill és el més meravellós del món encara em feia sentir més culpable. Jo només sentia rebuig per aquella criatura. Un cop a casa, jo feia tot el que tocava, però de forma mecànica. Fins i tot li vaig demanar al meu home que es posés el bressol al seu costat, no podia suportar tenir al meu fill a prop.

Ningú s'adonava que estava molt malament, al contrari, les mateixes dones eren les que més m'estigmatitzaven. També els professionals sanitaris banalitzaven la meva situació, tot i que jo insistia en que no estava bé psicològicament, em deien que això era normal. Arrel del tracte rebut a l'hospital vaig perdre la il·lusió per viure i cada vegada estava més trista, no deixava de plorar. A més, em sentia molt culpable per no estimar el meu fill i no li podia dir a ningú. Tothom deia que era impossible no ser feliç.

Mai m'he recuperat de la depressió que s'ha anat fent crònica amb el temps i amb altres depressions. Mai he deixat de sentir-me culpable de no haver estat capaç, en aquell moment, d'estimar el meu fill.

Estigma, autoestigma.... Sempre igual.

Em nego a que cap mare hagi de passar per això, que et marca de per vida. No només s'ha de cuidar al nadó. També s’ha de tenir cura, i molt, de la salut mental de la mare, perquè tant el nadó com ella puguin tenir aquesta unió que diuen i que el meu fill i jo vam desconèixer.

Aquest 8 de març: Ni histèriques, ni silenciades!

Cargando, un momento, por favor