Ni histèriques, ni silenciades: Ana

Va ser just poc temps abans de patir el brot psicòtic que em plantejava si volia ser mare. També m´ho havia plantejat la parella que tenia en aquell moment. Un any després em diagnosticaven de Trastorn Esquizoafectiu.

Un munt de preguntes m’envaïen el cap, l´emoció , la responsabilitat... Intuïa que no anava per bon camí, és a dir, havia patit massa i l´entorn no ajudava a aclarir-me les idees i els sentiments.

Recordava quan tenia tant sols dotze anys que vaig acompanyar als meus Pares a visitar Manicomis (Hospitals Psiquiàtrics dels anys 70) pel meu germà Ramón. Va ser llavors que em vaig adonar que la vida es podia complicar molt, i la meva en particular. El fet de pensar en la maternitat em va fer recordar aquests primers anys de la meva vida.

Em sorgia el temut autoestigma produït per el que es deia llavors sobre els trastorns mental: és hereditària, no podràs tenir parella mai, sou imprevisibles, no sou reponsables, no teniu continuïtat en les coses... Qui m´ho deia majoritàriament eren dones, què curiós, oi ? Estigma en grau superior.

M´ho vaig acabar creient tot.

No em vaig donar cap oportunitat de buscar ajuda, vaig deixar la parella, i suposadament em vaig oblidar de tenir fills.

Vint anys després continuo amb el trist dubte. I què hagués passat si....? No ho sabré mai.

Aquest 8 de març: Ni histèriques, ni silenciades!