No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

L’estigma i la discriminació, barreres per a les persones amb discapacitat psicosocial

Ahir vam estigmatitzar-me, discriminar-me i excloure'm de la societat una vegada més per manifestar-me obertament com una persona amb discapacitat psicosocial. Us en faré cinc cèntims. Abans de matricular-me en el màster del professorat a la universitat per poder ser professor de secundària, vaig consultar telemàticament al Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya si amb una discapacitat psicosocial —en concret, amb un diagnòstic de salut mental ics i amb un grau de la discapacitat — podia ser docent i, en lloc d'informar-me que tinc dret, em van dissuadir de fer-ho perquè consideren, segons els estereotips que s’atribueixen a les persones amb dispacitat psicosocial, que sóc una persona mancada d'atenció i de concentració, inestable emocionalment i, fins i tot, de risc de perill.

És especialment greu per diferents raons. En primer lloc, perquè es tracta d'una doble discriminació: per ser una persona amb discapacitat i perquè aquesta discapacitat és per salut mental. En segon lloc, perquè les persones amb discapacitat psicosocial som estigmatitzades, discriminades i excloses de la societat per tenir un diagnòstic de salut mental fins i tot per l'administració mateixa que promou i ha de promoure la nostra inclusió. Finalment, perquè l'admistració no identifica, tot i haver-los assessorat posteriorment, aquest darrer cas d'estigmatització, discriminació i exclusió com a tal, ans continuen considerant que només va ser un consell de salut benintencionat (Direcció General de Professorat i Personal de Centres Públics) o un consell preventiu (Síndic de Greuges).

Aquesta manca de reconeixement d’actituds estigmatitzadores, discriminatòries i excloents envers les persones amb discapacitat psicosocial per part de l’Administració, que encara es troba molt lluny d’identificar-les com a tals i, per tant, d’evitar-les en comptes de possibilitar-les o, fins i tot, realitzar-les, és recurrent, motiu pel qual una de les tasques que realitzem els activistes en salut mental és conscienciar, sensibilitzar i assessorar, sinó també denunciar quan és viable administrativament o judicialment.

Cal tenir en compte que les persones amb trastorns mentals som persones amb discapacitat psicosocial, que és, segons el centre de terminologia de la llengua catalana, Termcat, l’«afectació de les capacitats cognitives, volitives o emocionals d'una persona a causa d'un trastorn mental, que, en interactuar amb diverses barreres socials, pot dificultar transitòriament o permanentment les activitats quotidianes, les relacions interpersonals i la participació plena de la persona afectada en la vida social», és a dir, la vivència d'una persona amb un trastorn mental que, en interactuar amb diverses barreres, li pot impedir la seva participació plena i efectiva en la societat en igualtat de condicions amb les altres.

En efecte, la denominació «persones amb discapacitat psicosocial» és una denominació inclusiva i desestigmatitzant que, responent a un canvi de mentalitat sobre la salut mental que s’està donant en el nostre país, reivindica els nostres drets com a persones amb discapacitat, que, segons el seu model social, ja no es predica de la persona sinó de l'entorn i les actituds, tot equiparant-nos, finalment, a la resta de persones amb discapacitat, la qual cosa és també rellevant perquè la lluita de les persones amb discapacitat és —ha de ser— compartida.

Es tracta, doncs d’un concepte que, a més d’ incloure totes les persones amb trastorns mentals, fa referència, segons el model social de la discapacitat que informa la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD), a les barreres, que és un element clau que no se’n pot ometre en la descripció.

Tot i que l’entorn pot ser una barrera per a les persones amb discapacitat psicosocial —un entorn laboral negatiu, per exemple, que pot ser alhora, d’altra banda, un factor de risc que afecti, a més de la salut fisica, la salut mental— i, per tant, cal també adaptar-lo per garantir la nostra participació plena i efectiva en la societat en igualtat de condicions amb les altres, les barreres, pel que fa a les persones amb discapacitat psicosocial, no tenen a veure tant amb l’entorn com, especialment, amb les actituds de les altres persones envers nosaltres, les quals són també reconegudes en la CDPD en el seu preàmbul: «la discapacitat és un concepte que evoluciona i que resulta de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l'actitud i a l'entorn que eviten la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres».

L’estigma, la discriminació o l’exclusió que, a més del nostre trastorn mental, també patim les persones amb discapacitat psicosocial en són algunes de les principals.

No és, però, tant un raonament com un canvi de mentalitat sobre la concepció de la salut mental que s'està donant a Catalunya i que, posant l'èmfasi en els nostres drets com a persones amb discapacitat, pot contribuir, a mitjà o llarg termini, a transformar mica en mica la nostra realitat.

Cargando, un momento, por favor