No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Paraules i gestos que curen o fereixen

Quan creues la porta d’entrada d’un hospital, et sents vulnerable. L’ambient és fred, les parets blanques et miren i l’aire talla les paraules. Quan creues la porta del despatx del psiquiatra vols veure una cara coneguda o el somriure càlid d’un desconegut que et digui que, entre aquelles quatre parets, ningú et jutjarà. Busques la complicitat de la persona que tens asseguda davant, que la seva mirada t’aculli quan parles i que et faci saber, sense necessitar verbalitzar-ho, que tot anirà bé.

Quan creues la porta d’entrada d’un hospital, les paraules i els gestos cobren més valor que al carrer, perquè allí se’ns cau la nostra cuirassa. És per això que, sovint, molts sentim com un ganivet clavat al pit una mala mirada del psiquiatra o un sospir a destemps. A aquells ulls poc coneguts, els estàs obrint els secrets que guardes tancats en un calaix, secrets que pesen, que pesen tant que molts no som capaços de confessar-los a ningú més perquè la por ens silencia.

Jo m’he sentit rebutjada quan el metge que tinc davant està constantment mirant el rellotge mentre parlo, perquè allò que està escoltant, que per ell és rutina, per mi té un pes incalculable. Els seus gestos i mirades queden gravats dins meu, un mal comentari o una broma de mal gust pot quedar-se’m marcat a la pell com una cicatriu invisible als ulls, perquè quan m’assec al seu despatx, no porto la meva cuirassa.

A vegades em sento insignificant, petita, lluitant contra un problema més gran que la meva voluntat. És per això que necessito que, quan entro per la porta del despatx del meu psiquiatra, senti que la meva lluita no la porto jo sola, sinó que tinc un sistema sanitari que m’agafa de la mà i em cuida quan ho necessito.

Helena García

Cargando, un momento, por favor